nichilismo

[ni-chi-lì-ʃmo]
In sintesi
movimento politico basato sulla negazione delle istituzioni e dei valori tradizionali; concezione filosofica che nega ogni valore e verità
← deriv. del lat. hil ‘nulla, niente’.
1
FILOS Dottrina filosofica basata sulla svalutazione radicale della realtà e dei valori in essa contenuti
2
ST Movimento rivoluzionario russo della seconda metà del XIX secolo, che negava ogni morale tradizionale e tendeva alla soppressione violenta di ogni struttura statale, sociale e politica

Citazioni
I Cum  neminem  ante  nos  de  vulgaris  eloquentie  doctrina  quicquam inveniamus  tractasse,  atque  talem  scilicet  eloquentiam  penitus  omnibus necessariam videamus, cum ad eam non tantum viri, sed etiam mulieres et parvuli  nitantur,  in  quantum  natura  permictit;  volentes  discretionem aliqualiter  lucidare  illorum  qui  tanquam  ceci  ambulant  per  plateas, plerunque anteriora posteriora putantes, Verbo aspirante de celis, locutioni vulgarium gentium prodesse temptabimus, non solum aquam nostri ingenii ad  tantum  poculum  haurientes  sed,  accipiendo  vel  compilando  ab  aliis, potiora miscentes, ut exinde potionare possimus dulcissimum ydromellum. Sed quia unamquanque doctrinam oportet non probare, sed suum aperire subiectum, ut sciatur quid sit super quod illa versatur, dicimus, celeriter actendentes,  quod  vuIgarem  locutionem  appellamus  eam  qua  infantes assuefiunt ab assistentibus, cum primitus distinguere voces incipiunt; vel, quod brevius dici potest, vulgarem locutionem asserimus, quam sine omni regula nutricem imitantes accipimus. Est et inde alia locutio secundaria nobis, quam Romani gramaticam vocaverunt Hanc quidem secundariam Greci habent et alii, sed non omnes; ad habitum vero huius pauci perveniunt, quia  non  nisi  per  spatium  temporis  et  studii  assiduitatem  regulamur  et doctrinamur in illa. Harum quoque duarum nobilior est vulgaris: tum quia prima fuit humano generi usitata; tum quia totus orbis ipsa perfruitur, licet in diversas prolationes et vocabula sit divisa, tum quia naturalis est nobis, cum illa potius artificialis existat. Et de hac nobiliori nostra est intentio pertractare. II Hec est nostra vera prima locutio. Non dico autem ‘nostra’, ut et aliam sit esse locutionem quam hominis; nam eorum que sunt omnium soli homini datum  est  loqui,  cum  solum  sibi  necessarium  fuerit.  Non  angelis,  non inferioribus  animalibus  necessarium  fuit  loqui:  sed  nequicquam  datum fuisset  eis;  quod  nempe  facere  natura  aborret.  Si  etenim  perspicaciter consideramus quid cum loquimur intendamus, patet quod nichil aliud quam nostre mentis enucleare aliis conceptum. Cum igitur angeli ad pandendas gloriosas eorum conceptiones habeant promptissimam atque ineffabilem sufficientiam intellectus, qua vel alter alteri totaliter innotescit per se, vel saltim  per  illud  fulgentissimum  speculum,  in  quo  cuncti  representantur pulcerrimi atque avidissimi speculantur, nullo signo locutionis indiguisse
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
videntur.  Et  si  obiciatur  de  hiis  qui  corruerunt  spiritibus,  dupliciter responderi potest: primo, quod cum de hiis que necessaria sunt ad bene esse tractemus eos preterire debemus, cum divinam curam perversi expectare noluerunt; vel, secundo et melius, quod ipsi demones ad manifestandam inter se perfidiam suam non indigent nisi ut sciat quilibet de quolibet quia est et quantus est: quod quidem sciunt; cognoverunt enim se invicem ante ruinam suam. Inferioribus quoque animalibus, cum solo nature instinctu ducantur, de locutione non oportuit provideri; nam omnibus eiusdem speciei sunt iidem actus et passiones, et sic possunt per proprios alienos cognoscere; inter ea vero que diversarum sunt specierum, non solum non necessaria fuit  locutio,  sed  prorsus  dampnosa  fuisset,  cum  nullum  amicabile commertium fuisset in illis. Et si obiciatur, de serpente loquente ad primam mulierem vel de asina Balaam quod locuti sint, ad hoc respondemus, quod angelus in illa et dyabolus in illo taliter operati sunt, quod ipsa animalia moverunt organa sua, sic ut vox inde resultav[er]it distincta tanquam vera locutio; non quod aliud esset asine illud quam rudere, nec quam sibilare serpenti. Si vero contra argumentetur quis de eo quod ovidius dicit in quinto Metamorfoseos de picis loquen tibus, dicimus quod hoc figurate dicit, aliud intelligens.  Et  si  dicatur  quod  pice  adhuc  et  alie  aves  locuntur,  dicimus quod falsum est, quia talis actus locutio non est, sed quedam imitatio soni nostre vocis; videlicet quod nituntur imitari nos in quantum sonamus, sed non in quantum loquimur. Unde si expresse dicenti ‘pica’ resonaret etiam ‘pica’, non esset hoc nisi representatio vel imitatio soni illius qui prius dixisset. Et  sic  patet  soli  homini  datum  fuisse  loqui.  Sed  quare  necessarium  sibi foret, breviter pertractare conemur. III Cum igitur homo, non nature instinctu, sed ratione moveatur; et ipsa ratio  vel  circa  discretionem  vel  circa  iudicium  vel  circa  electionem diversificetur in singulis adeo ut fere quilibet sua propria specie videatur gaudere, per proprios actus vel passiones, ut brutum animal, neminem alium intelligere opinamur. Nec per spiritualem speculationem ut angelum alterum alterum introire contingit, cum grossitie atque opacitate mortalis corporis humanus  spiritus  sit  obtentus.  Oportuit  ergo  genus  humanum  ad comunicandas inter se conceptiones suas aliquod rationale signum et sensuale habere; quia, cum de ratione accipere habeat et in rationem portare, rationale esse oportuit; cumque de una ratione in aliam nichil deferri possit 5 Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
fezels amics, per ver encusera amor. Rex Navarre: De fin ‘amor si vient sen et bonté.  Dominus  Guido  Guinizelli:  Nè  fe  ‘amor  prima  che  gentil  core,  nè gentil [cor], prima che amor, natura. Quare autem tripharie principali[ter] variatum sit, investigemus, et quare quelibet istarum variationum in se ipsa varietur, puta dextre Ytalie locutio ab ea que est sinistre, nam aliter Paduani, et aliter Pisani locuntur; et quare vicinius habitantes adhuc discrepant in loquendo, ut Mediolanenses et Veronenses, Romani et Florentini, nec non convenientes in eodem genere gentis, ut Neapolitani et Caetani, Ravennates et  Faventini;  et  quod  mirabilius  est,  sub  eadem  civilitate  morantes,  ut Bononienses Burgi sancti Felicis et Bononienses Strate Maioris. Hee omnes differentie atque sermonum varietates quid accidant, una eademque ratione patebit.  Dicimus  ergo  quod  nullus  effectus  superat  suam  causam,  in quantum effectus est quia nichil potest efficere quod non est. Cum igitur omnis nostra loquela (preter illam homini primo concreatam a Deo) sit a nostro beneplacito reparata post confusionem illam, que nil fuit aliud quam prioris oblivio, et homo sit instabilissimum atque variabilissimum animal, nec durabilis nec continua esse potest, sed sicut alia que nostra sunt, puta mores et habitus, per locorum temporumque distantias variari oportet. Nec dubitandum  reor  modo  in  eo  quod  diximus  ‘temporum’,  sed  potius opinamur tenendum; nam si alia nostra opera perscrutemur, multo magis discrepare  videmur:  a  vetustissimis  concivibus  nostris  quam  u  coetaneis perlonginquis. Quapropter audacter testamur quod, si vetustissimi Papienses nunc  resurgerent,  sermone  vario  vel  diverso  cum  modernis  Papiensibus loquerentur.  Nec  aliter  mirum  videatur  quod  dicimus,  quam  percipere iuvenem  exoletum  quem  exolescere  non  videmus;  nam  que  paulatim moventur,  minime  perpenduntur  a  nobis;  et  quanto  longiora  tempora variatio rei ad perpendi requirit, tanto rem illam stabiliorem putamus. Non etenim ammiramur, si extimationes hominum qui parum distant a brutis, putant  eandem  civitatem  sub  invariabili  semper  civicasse  sermone,  cum sermonis variatio civitatis eiusdem non sine longissima temporum successione paulatim contingat, et hominum vita sit etiam ipsa sua natura brevissima. Si ergo per eandem gentem sermo variatur, ut dictum est, successive per  tempora,  nec  stare  ullo  modo  potest,  necesse  est  ut  disiunctim abmotimque morantibus varie varietur, ceu varie variantur mores et habitus, qui  nec  natura  nec  consortio  confirmantur,  sed  humanis  beneplacitis localique  congruitate  nascuntur.  Hinc  moti  sunt  inventores  gramatice
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   De vulgari eloquentia   Libro primo facultatis; que quidem gramatica nichil aliud est quam quedam inalterabilis locutionis idemptitas diversis temporibus atque locis. Hec cum de comuni consensu multarum gentium fuerit regulata, nulli singulari arbitrio videtur obnoxia, et per consequens nec variabilis esse potest. Adinvenerunt ergo illam, ne propter variationem sermonis arbitrio singularium fluitantis vel nullo modo vel saltim imperfecte antiquorum actingeremus autoritates et gesta sive illorum quos a nobis locorum diversitas facit esse diversos. X Triphario nunc existente nostro  ydiomate, ut superius dictum est, in comparatione sui ipsius secundum quod trisonum factum est, cum tanta timiditate cunctamur librantes, quod hanc vel istam vel illam partem in comparando  preponere  non  audemus,  nisi  eo  quo  gramatice  positores inveniuntur  accepisse  sic  adverbium  affirmandi;  quod  quandam anterioritatem erogare videtur Ytalis, qui sì dicunt. Quelibet enim partium largo testimonio se tuetur. Allegat ergo pro se lingua oil quod propter sui faciliorem ac delectabiliorem vulgaritatem quicquid redactum sive inventum est  ad  vuIgare  prosaycum,  suum  est:  videlicet  Biblia  cum  Troianorum Romanorumque gestibus compilata et Arturi regis ambages pulcerrime et quamplures alie ystorie ac doctrine. Pro se vero argumentatur alia, scilicet oc,  quod  vulgares  eloquentes  in  ea  primitus  poetati  sunt,  tanquam  in perfectiori dulciorique loquela ut puta Petrus de Alvernia et alii antiquiores doctores.  ertia quoque, [que] Latinorum est, se duobus privilegiis actestatur T preesse: primo quidem quod quid dulcius subtiliusque poetati vuIgariter sunt hii familiares et domestici sui sunt, puta Cynus Pistoriensis et amicus eius; secundo quia magis videtur inniti gramatice que comunis est, quod rationabiliter inspicientibus videtur gravissimum argumentum. Nos vero iudicium  relinquentes  in  hoc  et  tractatum  nostrum  ad  vulgare  latium retrahentes, et receptas in se variationes dicere nec non illas invicem comparare conemur. Dicimus ergo primo Latium bipartitum esse in dextrum et sinistrum. Si quis autem querat de linea dividente, breviter respondemus esse iugum Apenini, quod, ceu fi[cti]le cuImen hinc inde ad diversa stillicidia grundat aquas, ad alterna hinc inde litora per ymbricia longa distillat, ut Lucanus  in  secundo  describit:  dextrum  quoque  latus  Tyrenum  mare grundatorium habet; levum vero in Adriaticum cadit. Et dextri regiones sunt Apulia, sed non tota, Roma, Ducatus,  Tuscia et Januensis Marchia; sinistri autem pars Apulie, Marchia Anconitana, Romandiola, Lombatdia
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
crudeliter  accentuando  eructuant.  Cumque  hiis  montaninas  omnes  et rusticanas  loquelas  eicimus,  que  semper  mediastinis  civibus  accentus enormitate dissonare videntur, ut Casentinenses et Fractenses. Sardos etiam, qui non latii sunt, sed latiis associandi videntur, eiciamus, quoniam soli sine proprio vulgari esse videntur, gramaticam, tanquam simie homines, imitantes; nam dominus nova et dominus meus locuntur. XII Exaceratis quodam modo vuIgaribus ytalis, inter ea que remanserunt in cribo comparationem facientes, honorabilius atque honorificentius breviter seligamus.  Et  primo  de  siciliano  examinemus  ingenium;  nam  videtur sicilianum vuIgare sibi famam pre aliis asciscere, eo quod quicquid poetantur Ytali sicilianum vocatur, et eo quod perplures doctores indigenas invenimus graviter cecinisse; puta in cantionibus illis: Anchor che l’aigua per lo foco lassi et Amor, che lungiamente m’ai menato. Sed hec fama trinacrie terre, si recte signum ad quod tendit inspiciamus, videtur tantum in obprobrium ytalorum principum  remansisse,  qui  non  heroico  more,  sed  plebeio  secuntur superbiam. Siquidem illustres heroes, Fredericus cesar et bene genitus eius Manfredus, nobilitatem ac rectitudinem sue forme pandentes, donec fortuna permisit, humana secuti sunt, brutalia dedignantes. Propter quod corde nobiles atque gratiarum dotati inherere tantorum principum maiestati conati sunt, ita quod eorum tempore quicquid excellentes animi Latinorum enitebantur, primitus in tantorum coronatorum aula prodibat; et quia regale solium erat Sicilia, factum est ut quicquid nostri predecessores vuIgariter protulerunt, sicilianum voc[ar]etur; quod quidem retinemus et nos, nec posteri nostri permutare valebunt. Racha, racha. Quid nunc personat tuba novissimi Frederici, quid tintinabulum secundi Karoli, quid cornua Iohannis et Azzonis marchionum potentum, quid aliorum magnatum tibie, nisi “ Venite, carnifices; venite, altriplices; venite, avaritie sectatores? ”. Sed prestat ad propositum repedare quam frustra loqui. Et dicimus quod, si vulgare sicilianum  accipere  volumus,  secundum  quod  prodit  a  terrigenis mediocribus, ex ore quorum iudicium eliciendum videtur, prelationis honore minime dignum est, quia non sine quodam tempore profertur, ut puta ibi: Tragemi d’este focora, se t’este a boluntate. Si autem ipsum accipere volumus, secundum  quod  ab  ore  primorum  Siculorum  emanat,  ut  in  preallegatis cantionibus perpendi potest, nichil differt ab illo quod laudabilissimum est,  sicut  inferius  ostendemus.  Apuli  quoque  vel  a  sui  acerbitate  vel
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
finitimorum suorum contiguitate, qui Romani et Marchiani sunt, turpiter barbarizant;  dicunt  enim: Volzera  che  chiangesse  lo  quatraro.Sed  quamvis terrigene Apuli loquantur obscene comuniter, prefulgentes eorum quidam polite locuti sunt, vocabula curialiora in suis cantionibus compilantes, ut manifeste  apparet  eorum  dicta  perspicientibus,  ut  puta  Madonna  dir  vi voglio, et Per fino amore vo si letamente. Quapropter superiora notantibus innotéscere  debet  nec  siculum  nec  apulum  esse  illud  quod  in  Ytalia pulcerrimum est vulgare, cum eloquentes indigenas ostenderimus a proprio divertisse. XIII Post  hec  veniamus ad  Tuscos,  qui,  propter  amentiam  suam  infroniti, titulum sibi vulgaris illustris arrogare videntur. Et in hoc non solum plebe[i]a dementat intentio, sed famosos quamplures viros hoc te nuisse comperimus: puta  Guictonem  Aretinum,  qui  nunquam  se  ad  curiale  vulgare  direxit, Bonagiuntam Lucensem, Gallum Pisanum, Minum Mocatum Senensem, Brunectum Florentinum, quorum dicta si rimari vacaverit, non curialia, sed  municipalia  tantum  invenientur.  Et  quoniam  Tusci  pre  aliis  in  hac ebrietate  baccantur,  dignum  utileque  videtur  municipalia  vulgaris Tuscanorum singillatim in aliquo depompare. Locuntur Florentini et dicunt: Manichiamo introque, | che noi non facciamo altro. Pisani: Bene andonno li fanti | de Fiorensa per Pisa. Lucenses: Fo voto a dio, ke in grassarra lo comuno de Lucca. Senenses: Onche renegata avesse io Siena.Ch’ee chesto? Aretini: Vuo’ tu  venire  ovelle?  De  Perusio,  Urbe  Veteri,  Viterbio,  nec  non  de  Civitate Castellana, propter affinitatem quam habent cum Romanis et Spoletanis, nichil tractare intendimus. Sed quanquam fere omnes Tusci in suo turpiloquio  sint  obtusi,  nonnullos  vulgaris  ex  cellentiam  cognovisse  sentimus, scilicet  Guidonem,  Lapum  et  unum  alium,  Florentinos,  et  Cynum Pistoriensem, quem nunc indigne postponimus, non indigne coacti. Itaque si tuscanas examinemus loquelas et pensemus, qualiter viri prehonorati a propria diverterunt, non restat in dubio quin aliud sit vulgare quod querimus quam quod actingit populus Tuscanorum. Si quis autem quod de Tuscis asserimus de Ianuensibus asserendum non putet, hoc solum in mente premat, quod si per oblivionem Ianuenses ammicterent z licteram, vel mutire totaliter eos, vel novam repanare oporteret loquelam. Est enim z maxima pars eorum locutionis; que quidem lictera non sine multa rigiditate profertur.
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
I Sollicitantes iterum celeritatem ingenii nostri et ad calamum frugi operis redeuntes, ante omnia confitemur latium vulgare illustre tam prosayce quam metrice decere proferri. Sed quia ipsum prosaycantes ab avientibus magis accipiunt,  et  quia  quod  avietum  est  prosaycantibus  permanere  videtur exemplar, et non e converso (que quendam videntur prebere primatum), primo  secundum  quod  metricum  est  ipsum  carminemus,  ordine pertractantes  illo  quem  in  fine  primi  libri  polluximus.  Queramus  igitur prius,  utrum  omnes  versificantes  vulgariter  debeant  illud  uti.  Et superficietenus videtur quod sic, quia omnis qui versificatur suos versus exornare  debet  in  quantum  potest;  quare  cum  nullum  sit  tam  grandis exornationis quam vulgare illustre, videtur quod quisquis versificator debeat ipsum uti. Preterea: quod optimum est in genere suo, si suis inferioribus misceatur,  non  solum  nil  derogare  videtur  eis,  sed  ea  meliorare  videtur quare si quis versificator, quanquam rude versificetur, ipsum sue ruditati admisceat,  non  solum  bene  facit,  sed  ipsum  sic  facere  oportere  videtur: multo magis opus est adiutorio illis qui pauca, quam qui multa possunt. Et sic  apparet  quod  omnibus  versificantibus  liceat  ipsum  uti.  Sed  hoc falsissimum  est;  quia  nec  semper  excellentissime  poetantes  debent  illud induere, sicut per inferius pertractata perpendi poterit. Exigit ergo istud sibi consimiles viros, quemadmodum alii nostri mores et habitus; exigit enim  magnificentia  magna  potentes,  purpura  viros  nobiles:  sic  et  hoc excellentes ingenio et scientia querit, et alios aspernatur, ut per inferiora patebit. Nam quicquid nobis convenit, vel gratia generis, vel speciei, vel individui convenit, ut sentire, ridere, militare. Sed hoc non convenit nobis gratia generis, quia etiam brutis conveniret; nec gratia speciei, quia cunctis hominibus esset conveniens, de quo nulla questio est nemo enim montaninis rusticana tractantibus  hoc  dicet  esse  conveniens  convenit  ergo  individui gratia.  Sed  nichil  individuo  convenit  nisi  per  proprias  dignitates,  puta mercari, militare ac regere; quare si convenientia respiciunt dignitates, hoc est  dignos,  et  quidam  digni,  quidam  digniores,  quidam  dignissimi  esse possunt, manifestum est quod bona dignis, meliora dignioribus, optima dignissimis  convenient.  Et  cum  loquela  non  aliter  sit  necessarium instrumentum nostre conceptionis quam equus militis, et optimis militibus optimi conveniant equi, ut dictum est, optimis conceptionibus optima loquela conveniet. Sed optime conceptiones non possunt esse nisi ubi scientia et ingenium est; ergo optima loquela non convenit nisi illis in quibus ingenium Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
et scientia est. Et sic non omnibus versificantibus optima loquela conveniet, cum plerique sine scientia et ingenio versificentur, et per consequens nec optimum vulgare. Quapropter si non omnibus competit, non omnes ipsum debent uti, quia inconvenienter agere nullus debet. Et ubi dicitur, quod quilibet suos versus exornare debet in quantum potest, verum esse testamur; sed nec bovem epiphyatum nec balteatum suem dicemus ornatum, immo potius deturpatum ridemus illum; est enim exornatio alicuius convenientis additio. Ad illud ubi dicitur, quod superiora inferioribus admixta profectum adducunt, dicimus verum esse quando cesset discretio: puta si aurum cum argento conflemus; sed si discretio remanet, inferiora vilescunt: puta cum formose  mulieres  deformibus  admiscentur.  Unde  cum  sententia versificantium semper verbis discretive mixta remaneat, si non fuerit optima, optimo sociata vulgari non melior sed deterior apparebit, quemadmodum turpis mulier si auro vel serico vestiatur. II Postquam non omnes versificantes, sed tantum excellentissimos illustre uti vulgare debere astruximus, consequens est astruere, utrum omnia ipso tractanda sint aut non; et si non omnia, que ipso digna sunt segregatim ostendere.  Circa  quod  primo  reperiendum  est  id  quod  intelligimus  per illud quod dicimus dignum. Et dicimus dignum esse quod dignitatem habet, sicut  nobile  quod  nobilitatem;  et  si  cognito  habituante  habituatum cognoscitur  in  quantum  huiusmodi,  cognita  dignitate  cognoscemus  et dignum.  Est  etenim  dignitas  meritotum  effectus  sive  terminus:  ut,  cum quis bene meruit ad boni dignitatem profectum esse dicimus cum male vero, ad mali; puta bene militantem ad victorie dignitatem, bene autem regentem ad regni, nec non mendacem ad ruboris dignitatem, et latronem ad eam que est mortis. Sed cum in bene merentibus fiant comparationes, et in  aliis  etiam,  ut  quidam  bene  quidam  melius  quidam  optime,  quidam male quidam peius quidam pessime mereantur, et huiusmodi comparationes non fiant nisi per respectum ad terminum meritorum, quem dignitatem dicimus (ut dictum est), manifestum est ut dignitates inter se comparentur secundum magis et minus, ut quedam magne, quedam maiores, quedam maxime sint; et per consequens aliquid dignum, aliquid dignius, aliquid dignissimum esse constat. Et cum comparatio dignitatum non fiat circa idem  obiectum,  sed  circa  diversa,  ut  dignius  dicamus  quod  maioribus, dignissimum quod maximis dignum est (quia nichil eodem dignius esse potest), manifestum est quod optima optimis secundum rerum exigentiam Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   De vulgari eloquentia   Libro secondo vocasse poetas; quod procul dubio rationabiliter eructare presumpsimus, quia prorsus poete sunt, si poesim recte consideremus; que nichil aliud est quam fictio rethorica *musicaque posita*. Differunt tamen a magnis poetis, hoc est regularibus, quia magni sermone et arte regulari poetati sunt, hii vero  casu,  ut  dictum  est.  Idcirco  accidit  ut,  quantum  illos  proximius imitemur, tantum rectius poetemur. Unde nos doctrine operi intendentes, doctrinatas  eorum  poetrias  emulari  oportet.  Ante  omnia  ergo  dicimus unumquenque debere materie pondus propriis humeris coequare, ne forte humerorum nimio gravata virtute in cenum cespitare necesse sit. Hoc est quod magister noster Oratius precipit, cum in principio poetrie  ‘Sumite materiam...’ dicit. Deinde in hiis que dicenda occurrunt debemus discretione potiri, utrum tragice, sive comice, sive elegiace sint canenda. Per tragediam superiorem stilum inducimus per comediam inferiorem, per elegiam stilum intelligimus miserorum. Si tragice canenda videntur, tunc assumendum est vulgare illustre, et per consequens cantionem [oportet] ligare. Si vero comice, tunc quandoque mediocre, quandoque humile vulgare sumatur; et huius discretionem in quarto huius reservamus ostendere. Si autem elegiace, solum humile oportet nos sumere. Sed ommittamus alios, et nunc, ut conveniens est, de stilo tragico pertractemus. Stilo equidem tragico tunc uti videmur, quando cum gravitate sententie tam superbia carminum quam constructionis elatio  et  excellentia  vocabulorum  concordat.  Qua[re],  si  bene  recolimus summa  summis  esse  digna  iam  fuisse  probatum,  et  iste  quem  tragicum appellamus  summus  videtur  esse  stilorum,  et  illa  que  summe  canenda distinximus isto solo sunt stilo canenda: videlicet salus, amor et virtus, et que  propter  ea  concipimus,  dum  nullo  accidente  vilescant.  Caveat  ergo quilibet et discernat ea que dicimus; et quando hec tria pure cantare intendit, vel que ad ea directe ac pure secuntur, prius Elicone potatus, tensis fidibus ad supremum, secure plectrum tum movere incipiat. Sed cautionem atque discretionem hanc accipere, sicut decet, hoc opus et labor est, quoniam nunquam sine strenuitate ingenii et artis assiduitate scientiarumque habitu fieri  potest.  Et  hii  sunt  quos  poeta  Eneidorum  sexto  Dei  dilectos  et  ab ardente virtute  sublimatos  ad  ethera  deorumque  filios  vocat,  quanquam figurate loquatur. Et ideo confutetur illorum stultitia, qui arte scientiaque immunes,  de  solo  ingenio  confidentes,  ad  summa  summe  canenda prorumpunt; et a tanta presumptuositate desistant, et si anseres natura vel desidia sunt, nolint astripetam aquilam imitari.
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
prorsus denominari videtur ab eo quod agitur, et est actio alicuius, quam ab eo quod agit in alios. Signum autem huius est quod nunquam dicimus, ‘Hec  est  cantio  Petri’  eo  quod  ipsam  proferat,  sed  eo  quod  fabricaverit illam. Preterea disserendum est utrum cantio dicatur fabricatio verborum armonizatorum,  vel  ipsa  modulatio.  Ad  quod  dicimus,  quod  nunquam modulatio dicitur cantio, sed sonus, vel tonus, vel nota, vel melos. Nullus enim tibicen, vel organista, vel citharedus melodiam suam cantionem vocat, nisi in quantum nupta est alicui cantioni, sed armonizantes verba opera sua cantiones vocant; et etiam talia verba in cartulis absque prolatore iacentia cantiones vocamus. Et ideo cantio nichil aliud esse videtur quam actio completa dictantis verba modulationi armonizata: quapropter tam cantiones quas nunc tractamus, quam ballatas et sonitus, et omnia cuiuscunque modi verba sunt armonizata vulgariter et regulariter, cantiones esse dicemus. Sed quia  sola  vulgaria  ventilamus,  regulata  linquentes,  dicimus  vulgarium poematum unum esse suppremum, quod per superexcellentiam cantionem vocamus;  quod  autem  suppremum  quid  sit  cantio,  in  tertio  huius  libri capitulo est probatum. Et quoniam quod diffinitum est pluribus generale videtur,  resumentes  diffinitum  iam  generale  vocabulum,  per  quasdam differentias solum quod petimus distinguamus. Dicimus ergo quod cantio, in quantum per supe rexcellentiam dicitur, ut et nos querimus est equalium stantiarum sine responsorio ad unam sententiam tragica coniugatio, ut nos ostendimus cum dicimus, Donne, che avete intellecto d’amore. Quod autem dicimus  ‘tragica  coniugatio’,  est  quia  cum  comice  fiat  hec  coniugatio, cantilenam vocamus per diminutionem; de qua in quarto huius tractare intendimus. Et sic patet quid cantio sit, et prout accipitur generaliter, et prout per superexcellentiam vocamus eam. Satis etiam patere videtur quid intelligimus cum cantionem vocamus, et per consequens quid sit ille fascis quem ligare molimur. IX Quia, ut dictum est, cantio est coniugatio stantiarum, ignorato quid sit stantia, necesse est cantionem ignorare; nam ex diffinientium cognitione diffiniti resultat cognitio; et ideo consequenter de stantia est agendum, ut scilicet vestigemus quid ipsa sit, et quid per eam intelligere volumus. Et circa  hoc  sciendum  est  quod  hoc  vocabulum  per  solius  artis  respectum inventum est, videlicet ut in quo tota cantionis ars esset contenta, illud diceretur stantia hoc est mansio capax sive receptaculum totius artis. Nam
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
potest in illa Guidonis Florentini, Donna me prega, et in illa quam diximus, Poscia ch’Amor del tutto m’à lasciato. Nec per se ibi carmen est omnino, sed pars  endecasillabi  tantum,  ad  rithimum  precedentis  carminis  velut  eco respondens.  Hoc  etiam  precipue  actendendum  est  circa  carminum habitudinem, quod si eptasillabum interseratur in primo pede, quem situm accipit  ibi,  eundem  resumat  in  altero:  puta  si  pes  trimeter  primum  et ultimum  carmen  endecasillabum  habet  et  medium,  hoc  est  secundum, eptasillabum  [et  pes  alter  habeat  secundum  eptasillabum]  et  extrema endecasillaba; non aliter ingeminatio cantus fieri posset, ad quam pedes fiunt,  ut  dictum  est;  et  per  consequens  pedes  esse  non  possent.  Et quemadmodum de pedibus, dicimus et de versibus; in nullo enim pedes et versus differre videmus nisi in situ, quia hii ante, hii post diesim stantie nominantur. Et etiam quemadmodum de trimetro pede, et de omnibus aliis servandum esse asserimus; et sicut de uno eptasillabo, sic de pluribus et  de  pentasillabo  et  omni  alio  dicimus.  Satis  hinc,  lector,  elicere  potes [qua] qualit[ate] tibi carminum habituanda sit stantia habitudinem[que] circa carmina consideranda[m] videre. XIII Rithirnorutn quoque relationi vacemus, nichil de rithimo secundum se modo tractantes; proprium enim eorum tractatum in posterum prorogamus, cum de mediocri poemate intendemus. In principio igitur huius capituli quedam resecanda videntur. Unum est stantia sine rithimo, in qua nulla rithimorum habitudo actenditur; et huiusmodi stantiis usus est Arnaldus Danielis frequentissime, velut ibi, Sem fos Amor de joi donar; et nos dicimus, Al  poco  iorno.  Aliud  est  stantia  cuius  omnia  carmina  eundem  rithimum reddunt, in qua superfluum esse constat habitudinem querere. Sic proinde restat circa rithimos mixtos tantum debere insisti. Et primo sciendum est quod in hoc amplissimam sibi licentiam fere omnes assumunt, et ex hoc maxime totius armonie dulcedo intenditur. Sunt etenim quidam qui non omnes quandoque desinentias carminum rithimantur in eadem stantia, sed easdem repetunt, sive rithimantur in aliis, sicut fuit Gottus Mantuanus, qui suas multas et bonas cantiones nobis oretenus intimavit. Hic semper in stantia unum carmen incomitatum texebat, quod clavem vocabat; et sicut de uno licet, licet etiam de duobus, et forte de pluribus. Quidam alii sunt, et  fere  omnes  cantionum  inventores,  qui  nullum  in  stantia  carmen incomitatum relinquunt quin sibi rithimi concrepantiam reddant, vel unius vel plurium. Et quidam diversos faciunt esse rithimos eorum que post diesim Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
postergare,  nisi  prout  vobis  exemplaria  esse  possunt;  et  quemadmodum ipse iustissimus bonorum sibi vos instituit in heredes, sic ipsi vos, tanquam proximiores ad illum, mores eius egregios induatis. [3].  Ego  autem,  preter  hec,  me  vestrum  vestre  discretioni  excuso  de absentia lacrimosis exequiis; quia nec negligentia neve ingratitudo me tenuit, sed  inopina  paupertas  quam  fecit  exilium.  Hec  etenim,  velut  effera persecutrix, equis armisque vacantem iam sue captivitatis me detrusit in antrum et nitentem cunctis exsurgere viribus, hucusque prevalens, impia retinere molitur. III [IV] Exulanti Pistoriensi Florentinus exul inmeritus per tempora diuturna salutem et perpetue caritatis ardorem. [1]. Eructuavit incendium tue dilectionis verbum confidentie vehementis ad me, in quo consuluisti, carissime, utrum de passione in passionem possit anima  transformari:  de  passione  in  passionem  dico  secundum  eandem potentiam et obiecta diversa numero sed non specie, quod quamvis ex ore tuo iustius prodire debuerat, nichilominus me illius auctorem facere voluisti, ut  in  declaratione  rei  nimium  dubitate  titulum  mei  nominis  ampliares. Hoc etenim, cum cognitum, quam acceptum quamque gratum extiterit, absque importuna diminutione verba non caperent: ideo, causa conticentie huius inspecta, ipse quod non exprimitur metiaris. [2]. Redditur, ecce, sermo Calliopeus inferius, quo sententialiter canitur, quanquam transumptive more poetico signetur intentum, amorem huius posse  torpescere  atque  denique  interire,  nec  non  huius,  quod  corruptio unius generatio sit alterius, in anima reformari. [3]. Et fides huius, quanquam sit ab experientia persuasum, ratione potest et auctoritate muniri. Omnis namque potentia que post corruptionem unius actus non deperit, naturaliter reservatur in alium: ergo potentie sensitive, manente organo, per corruptionem unius actus non depereunt, et naturaliter reservantur in alium; cum igitur potentia concupiscibilis, que sedes amoris est, sit potentia sensitiva, manifestum est quod post corruptionem unius passionis  qua  in  actum  reducitur,  in  alium  reservatur.  Maior  et  minor propositio  sillogismi,  quarum  facilis  patet  introitus,  tue  diligentie relinquantur probande. [4]. Auctoritatem vero Nasonis, quarto De Rerum Transformatione, que directe atque ad litteram propositum respicit, superest ut intueare; scilicet
Epistole di Dante Alighieri
quid,  cum  adfore  stupescetis,  miserrimi  hominum,  delirantis  Hesperie domitorem? Non equidem spes, quam frustra sine more fovetis, reluctantia ista iuvabitur, sed hac obice iusti regis adventus inflammabitur amplius, ac, indignata, misericordia semper concomitans eius exercitum avolabit; et quo false  libertatis  trabeam  tueri  existimatis,  eo  vere  servitutis  in  ergastula concidetis. Miro namque Dei iudicio quandoque agi credendum est, ut unde  digna  supplicia  impius  declinare  arbitratur,  inde  in  ea  gravius precipitetur; et qui divine voluntati reluctatus est et sciens et volens, eidem militet nesciens atque nolens. [4]. Videbitis edificia vestra non necessitati prudenter instructa sed delitiis inconsulte mutata,  que  Pergama  rediviva  non  cingunt,  tam  ariete  ruere, tristes, quam igne cremari. Videbitis plebem circunquaque furentem nunc in contraria, pro et contra, deinde in idem adversus vos horrenda clamantem, quoniam  simul  et  ieiuna  et  timida  nescit  esse.  Templa  quoque  spoliata, cotidie matronarum frequentata concursu, parvulosque admirantes et inscios peccata patrum luere destinatos videre pigebit. Et si presaga mens mea non fallitur,  sic  signis  veridicis  sicut  inexpugnabilibus  argumentis  instructa prenuntians, urbem diutino merore confectam in manus alienorum tradi finaliter, plurima vestri parte seu nece seu captivitate deperdita, perpessuri exilium  pauci  cum  fletu  cernetis.  Utque  breviter  colligam,  quas  tulit calamitates illa civitas gloriosa in fide pro libertate Saguntum, ignominiose vos eas in perfidia pro servitute subire necesse est. [5].  Nec  ab  inopina  Parmensium  fortuna  sumatis  audaciam,  qui malesuada fame urgente murmurantes invicem “prius moriamur et in media arma ruamus”, in castra Cesaris, absente Cesare, proruperunt nam et hii, quanquam de Victoria victoriam sint adepti, nichilominus ibi sunt de dolore dolorem memorabiliter consecuti. Sed recensete fulmina Federici prioris, et Mediolanum consulite pariter et Spoletum; quoniam ipsorum perversione  simul  et  eversione  discussa  viscera  vestra  nimium  dilatata frigescent,  et  corda  vestra  nimium  ferventia  contrahentur. A,  Tuscorum vanissimi, tam natura quam vitio insensati! Quam in noctis tenebris malesane mentis pedes oberrent ****ante oculos pennatorum, nec perpenditis nec figuratis ignari. Vident namque vos pennati et inmaculati in via, quasi stantes in limine carceris, et miserantem quempiam, ne forte vos liberet captivatos et  in  compedibus  astrictos  et  manicis,  propulsantes.  Nec  advertitis dominantem cupidinem, quia ceci estis, venenoso susurrio blandientem,
Epistole di Dante Alighieri
super flumina confusionis deflevimus, et patrocinia iusti regis incessanter implorabamus, qui satellitium sevi tyranni disperderet et nos in nostra iustitia reformaret.  Cumque  tu,  Cesaris  et  Augusti  successor,  Apennini  iuga transiliens  veneranda  signa  Tarpeia  retulisti,  protinus  longa  substiterunt suspiria lacrimarumque diluvia desierunt, et, ceu Titan preoptatus exoriens, nova spes Latio seculi melioris effulsit. Tunc plerique vota sua prevenientes in  iubilo  tam  Saturnia  regna  quam  Virginem  redeuntem  cum  Marone cantabant. [2]. Verum quia sol noster, sive desiderii fervor hoc submoneat sive facies veritatis, aut morari iam creditur aut retrocedere supputatur, quasi Iosue denuo vel Amos filius imperaret, incertitudine dubitare compellimur et in vocem  Precursoris  irrumpere  sic:  “Tu  es  qui  venturus  es,  an  alium expectamus?”. Et quamvis longa sitis in dubium que sunt certa propter esse propinqua, ut adsolet, furibunda deflectat, nichilominus in te credimus et speramus, asseverantes te Dei ministrum et Ecclesie filium et Romane glorie promotorem. Nam et ego qui scribo tam pro me quam pro aliis, velut decet imperatoriam maiestatem benignissimum vidi et clementissimum te audivi,  cum  pedes  tuos  manus  mee  tractarunt  et  labia  mea  debitum persolverunt. Tunc exultavit in te spiritus meus, cum tacitus dixi mecum: “Ecce Agnus Dei, ecce qui tollit peccata mundi”. [3]. Sed quid tam sera moretur segnities admiramur, quando iamdudum in valle victor Eridani non secus Tusciam derelinquis, pretermittis et negligis, quam si iura tutanda Imperii circumscribi Ligurum finibus arbitreris; non prorsus, ut suspicamur, advertens, quoniam Romanorum gloriosa potestas nec metis  Ytalie  nec  tricornis  Europe  margine  coarctatur.  Nam  etsi  vim passa in angustum gubernacula sua contraxerit, undique tamen de inviolabili  iure  fluctus  Amphitritis  attingens  vix  ab  inutili  unda  Oceani  se circumcingi dignatur. Scriptum etenim nobis est: Nascetur pulcra Troyanus origine Cesar imperium Occeano, famam qui terminet astris.   Et  cum  universaliter  orbem  describi  edixisset  Augustus,  ut  bos  noster evangelizans  accensus  Ignis  eterni  flamma  remugit,  si  non  de  iustissimi principatus aula prodiisset edictum, unigenitus Dei Filius homo factus ad profitendum  secundum  naturam  assumptam  edicto  se  subditum, nequaquam tunc nasci de Virgine voluisset; non enim suasisset iniustum, quem “omnem iustitiam implere” decebat.
Epistole di Dante Alighieri
vestrum iuste censetur accuratissime colere ipsum, cum sit vobis principium ipsius quoque esse. Et si ceteros Ytalos in presens miseria dolore confecit et rubore confudit, erubescendum esse vobis dolendumque quis dubitet, qui tam insolite sui vel Solis eclipsis causa fuistis?  Tu pre omnibus, Urse, ne degradati college perpetuo remanerent inglorii; et illi, ut militantis Ecclesie veneranda insignia que forsan non emeriti sed inmeriti coacti posuerant, apostolici culminis auctoritate resumerent. Tu quoque, transtiberine sectator factionis alterius ut ira defuncti Antistitis in te velut ramus insitionis in trunco non suo frondesceret, quasi triumphatam Carthaginem nondum exueras, illustrium Scipionum patrie potuisti hunc animum sine ulla tui iudicii contradictione preferre. [11]. Emendabitur quidem  quanquam non sit quin nota cicatrix infamis Apostolicam Sedem usque ad ignem, cui celi qui nunc sunt et terra sunt reservati, deturpet, si unanimes omnes qui huiusmodi exorbitationis fuistis auctores,  pro  Sponsa  Christi,  pro  sede  Sponse  que  Roma  est,  pro  Ytalia nostra, et ut plenius dicam, pto tota civitate peregrinante in terris, viriliter propugnetis, ut de palestra iam cepti certaminis undique ab Occeani margine circumspecta, vosmetipsos cum gloria offerentes, audire possitis: “Gloria in excelsis”; et ut Vasconum obprobrium qui tam dira cupidine conflagrantes Latinorum gloriam sibi usurpare contendunt, per secula cuncta futura sit posteris in exemplum. XII [Amico Florentino]. [1]. In litteris vestris et reverentia debita et affectione receptis, quam repatriatio  mea  cure  sit  vobis  et  animo,  grata  mente  ac  diligenti animadversione concepi; et inde tanto me districtius obligastis, quanto rarius exules invenire amicos contingit. Ad illarum vero significata responsio, etsi non erit qualem forsan pusillanimitas appeteret aliquorum, ut sub examine vestri consilii ante iudicium ventiletur, affectuose deposco. [2]. Ecce igitur quod per litteras vestras meique nepotis nec non aliorum quamplurium amicorum, significatum est michi per ordinamentum nuper factum Florentie super absolutione bannitorum quod si solvere vellem certam pecunie quantitatem vellemque pati notam oblationis, et absolvi possem et redire ad presens. In qua quidem duo ridenda et male preconsiliata sunt, pater; dico male preconsiliata per illos qui talia expresserunt, nam vestre littere discretius et consultius clausulate nichil de talibus continebant.
Epistole di Dante Alighieri
sententiatur. Est ergo subiectum totius operis, litteraliter tantum accepti, status animarum post mortem simpliciter sumptus; nam de illo et circa illum totius operis versatur processus. Si vero accipiatur opus allegorice, subiectum est homo prout merendo et demerendo per arbitrii libertatem iustitie premiandi et puniendi obnoxius est. [9]. Forma vero est duplex: forma tractatus et forma tractandi. Forma tractatus est triplex, secundum triplicem divisionem. Prima divisio est, qua totum opus dividitur in tres canticas. Secunda, qua quelibet cantica dividitur in cantus. Tertia, qua quilibet cantus dividitur in rithimos. Forma sive modus tractandi est poeticus, fictivus descriptivus, digressivus, transumptivus, et cum hoc diffinitivus, divisivus, probativus, improbativus, et exemplorum positivus. [10].  Libri  titulus  est:  ‘Incipit  Comedia  Dantis  Alagherii,  florentini natione non moribus’. Ad cuius notitiam sciendum est quod comedia dicitur a ‘comos’ villa et ‘oda’ quod est cantus, unde comedia quasi ‘villanus cantus’. Et est comedia genus quoddam poetice narrationis ab omnibus aliis differens. Differt ergo a tragedia in materia per hoc, quod tragedia in principio est admirabilis  et  quieta,  in  fine  seu  exitu  est  fetida  et  horribilis;  et  dicitur propter hoc a ‘tragos’ quod est hircus et ‘oda’ quasi ‘cantus hircinus’, id est fetidus ad modum hirci; ut patet per Senecam in suis tragediis. Comedia vero inchoat asperitatem alicuius rei, sed eius materia prospere terminatur, ut patet per Terentium in suis comediis. Et hinc consueverunt dictatores quidam in suis salutationibus dicere loco salutis ‘tragicum principium et comicum finem’. Similiter differunt in modo loquendi: elate et sublime tragedia; comedia vero remisse et humiliter, sicut vult Oratius in sua Poetria, ubi licentiat aliquando comicos ut tragedos loqui, et sic e converso: Interdum tamen et vocem comedia tollit, iratusque Chremes tumido delitigat ore; et tragicus plerunque dolet sermone pedestri Telephus et Peleus, etc. Et per hoc patet quod Comedia dicitur presens opus. Nam si ad materiam respiciamus, a principio horribilis et fetida est quia Infernus, in fine prospera, desiderabilis et grata, quia Paradisus; ad modum loquendi, remissus est modus et humilis quia locutio vulgaris in qua et muliercule comunicant. Sunt et alia genera narrationum poeticarum, scilicet carmen bucolicum, elegia, satira, et sententia votiva, ut etiam per Oratium patere potest in sua Poetria; sed de istis ad presens nichil dicendum est. Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
[11]. Potest amodo patere quomodo assignandum sit subiectum partis oblate.  Nam  si  totius  operis  litteraliter  sumpti  sic  est  subiectum,  status animarum post mortem non contractus sed simpliciter acceptus, manifestum est quod hac in parte talis status est subiectum, sed contractus, scilicet status animarum  beatarum  post  mortem.  Et  si  totius  operis  allegorice  sumpti subiectum est homo prout merendo et demerendo per arbitrii libertatem est iustitie premiandi et puniendi obnoxius, manifestum est in hac parte hoc subiectum contrahi, et est homo prout merendo obnoxius est iustitie premiandi. [12]. Et sic patet de forma partis per formam assignatam totius; nam si forma tractatus in toto est triplex, in hac parte tantum est duplex, scilicet divisio cantuum et rithimorum. Non eius potest esse propria forma divisio prima, cum ista pars sit prime divisionis. [13].  Patet  etiam  de  libri  titulo;  nam  titulus  totius  libri  est  ‘Incipit Comedia etc.’, ut supra; titulus autem huius partis est ‘Incipit cantica tertia Comedie Dantis etc. que dicitur Paradisus’. [14]. Inquisitis hiis tribus in quibus variatur pars a toto, videndum est de aliis tribus in quibus nulla variatio est a toto. Agens igitur totius et partis est ille qui dictus est, et totaliter videtur esse. [15]. Finis totius et partis esse posset et multiplex, scilicet propinquus et remotus;  sed,  omissa  subtili  investigatione,  dicendum  est  breviter  quod finis totius et partis est removere viventes in hac vita de statu miserie et perducere ad statum felicitatis. [16]. Genus vero phylosophie sub quo hic in toto et parte proceditur, est morale negotium, sive ethica; quia non ad speculandum, sed ad opus inventum est totum et pars. Nam si in aliquo loco vel passu pertractatur ad modum speculativi negotii hoc non est gratia speculativi negotii, sed gratia operis; quia, ut ait Phylosophus in secundo Metaphysicorum, “ad aliquid et nunc speculantur practici aliquando”. [17]. Hiis itaque premissis, ad expositionem littere secundum quandam prelibationem accedendum est, et illud prenuntiandum quod expositio littere nichil aliud est quam forme operis‘msnifestatio. Dividitur ergo ista pars, seu tertia cantica que Paradisus dicitur, principaliter in duas partes, scilicet, in  prologum  et  partem  executivam.  Pars  secunda  incipit  ibi:  ‘Surgit mortalibus per diversas fauces’. [18]. De parte prima sciendum est quod quamvis comuni ratione dici posset exordium,  proprie autem  loquendo  non  debet  dici  nisi  prologus; Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
Sed  si  consideremus  materiam  eius,  bene  probat,  quia  de  quodam sempiterno, in quo potest defectus sempiternari: ita quod si Deus non dedit sibi motum, patet quod non dedit sibi materiam in aliquo egentem. Et per hanc suppositionem tenet argumentum ratione materie; et est similis modus arguendi  ac  si  dicerem:  Si  homo  est,  est  risibile;  nam  in  omnibus convertibilibus tenet similis ratio gratia materie. Sic ergo patet: cum dicit ‘in illo celo, quod plus de luce Dei recipit’, intelligit circumloqui Paradisum, sive celum empyreum. [27].  Premissis  quoque  rationibus  consonanter  dicit  Phylosophus  in primo De Celo quod celum “tanto habet honorabiliorem materiam istis inferioribus, quanto magis elongatum est ab hiis que hic”. Ad hoc etiam posset adduci quod dicit Apostolus ad Ephesios de Christo: “Qui ascendit super omnes celos, ut adimpleret omnia”. Hoc est celum delitiarum Domini;  de  quibus  delitiis  dicitur  contra  Luciferum  per  Ezechielem:  “Tu signaculum similitudinis, sapientia plenus et perfectione decorus in deliciis Paradisi Dei fuisti”. [28].  Et  postquam  dixit  quod  fuit  in  loco  illo  Paradisi  per  suam circumlocutionem,  prosequitur  dicens  se  vidisse  aliqua  que  recitare  non potest qui descendit. Et reddit causam dicens ‘quod intellectus in tantum profundat se in ipsum ‘desiderium suum’, quod est Deus, ‘quod memoria sequi non potest. Ad que intelligenda sciendum est quod intellectus humanus in  hac  vita,  propter  connaturalitatem  et  affinitatem  quam  habet  ad substantiam intellectualem separatam, quando elevatur, in tantum elevatur, ut memoria post reditum deficiat propter transcendisse humanum modum. Et hoc insinuatur nobis per Apostolum ad Corinthios loquentem, ubi dicit: “Scio hominem, sive in corpore sive extra corpus nescio, Deus scit, raptum usque ad tertium celum, et vidit arcana Dei, que non licet homini loqui”. Ecce, postquam humanam rationem intellectus ascensione transierat, quid extra se ageretur non recordabatur. Et hoc est insinuatum nobis in Matheo, ubi tres discipuli ceciderunt in faciem suam, nichil postea recitantes, quasi obliti. Et in Ezechiele scribitur: “Vidi, et cecidi in faciem meam”. Et ubi ista invidis non sufficiant, legant Richardum de Sancto Victore in iibro De Contemplatione,  legant  Bernardum  in  libro  De  Consideratione,  legant Augustinum in libro De Quantitate Anime, et non invidebunt. Si vero in dispositionem  elevationis  tante  propter  peccatum  loquentis  oblatrarent, legant Danielem, ubi et Nabuchodonosor invenient contra peccatores aliqua vidisse divinitus, oblivionique mandasse. Nam “qui oriri solem suum facit Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
Che dubbio? E questo lo tenete per fermo, non perché io ve l’abbia insegnato (perché io cercavo di persuadervi il contrario), ma per voi stesso e per il vostro giudizio naturale. Ora intendo il vostro artifizio: voi dicevi così per tentarmi e (come si dice dal vulgo) per iscalzarmi, ma non che in quella guisa credeste veramente. Così sta. E quanto durerebbe a muoversi quella palla, e con che velocità? E avvertite che io ho nominata una palla perfettissimamente rotonda ed un piano esquisitamente pulito, per rimuover tutti gli impedimenti esterni ed accidentarii: e così voglio che voi astragghiate dall’impedimento dell’aria, mediante la sua resistenza all’essere aperta, e tutti gli altri ostacoli accidentarii, se altri ve ne potessero essere. Ho compreso il tutto benissimo: e quanto alla vostra domanda, rispondo che ella continuerebbe a muoversi in infinito, se tanto durasse la inclinazione  del  piano,  e  con  movimento  accelerato  continuamente;  ché  tale  è  la natura de i mobili gravi, che vires acquirant eundo: e quanto maggior fusse la declività, maggior sarebbe la velocità. Ma quand’altri volesse che quella palla si movesse all’insù sopra quella medesima superficie, credete voi che ella vi andasse? Spontaneamente no, ma ben strascinatavi o con violenza gettatavi. E quando da qualche impeto violentemente impressole ella fusse spinta, quale e quanto sarebbe il suo moto? Il moto andrebbe sempre languendo e ritardandosi, per esser contro a natura, e sarebbe più lungo o più breve secondo il maggiore o minore impulso e secondo la maggiore o minore acclività. Parmi dunque sin qui che voi mi abbiate esplicati gli accidenti d’un mobile sopra due diversi piani; e che nel piano inclinato il mobile grave spontaneamente descende e va continuamente accelerandosi, e che a ritenervelo in quiete  bisogna  usarvi  forza;  ma  sul  piano  ascendente  ci  vuol  forza  a spignervelo ed anco a fermarvelo, e che ‘l moto impressogli va continuamente scemando, sì che finalmente si annichila. Dite ancora di più che nell’un caso e nell’altro nasce diversità dall’esser la declività o acclività del piano, maggiore o minore; sì che alla maggiore inclinazione segue maggior velocità, e, per l’opposito, sopra ‘l piano acclive il medesimo mobile cacciato dalla medesima forza in maggior distanza si muove quanto l’elevazione è minore. Ora ditemi quel che accaderebbe del medesimo mobile sopra una superficie che non fusse né acclive né declive. Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo di Galileo Galilei
La providenza di questo filosofo è mirabile e degna di gran lode, attesoché e’  non  si  contenta  di  pensare  alle  cose  che  potrebbon  accadere  stante  il corso della natura, ma vuol trovarsi provvisto in occasione che seguissero di quelle cose che assolutamente si sa che non sono mai per seguire. Io voglio dunque,  per  sentir  qualche  bella  sottigliezza,  concedergli  che  quando  la Terra e l’acqua andassero in niente né le grandini né la pioggia cadessero più, né le materie ignee andasser più in alto, ma si trattenesser girando: che sarà poi? e che mi opporrà il filosofo? L’opposizione  è  nelle  parole  che  seguono  immediatamente;  eccole  qui: Quibus tamen experientia et ratio adversatur. Ora mi convien cedere, poiché egli ha sì gran vantaggio sopra di me, qual è l’esperienza, della quale io manco; perché sin ora non mi son mai incontrato in vedere che ‘l globo terrestre, con l’elemento dell’acqua, sia andato in niente, sì ch’io abbia potuto osservare quel che in questo piccol finimondo faceva la gragnuola e l’acqua. Ma ci dic’egli almanco, per nostra scienza, quel che facevano? Non lo dice altrimenti. Pagherei qualsivoglia cosa a potermi abboccar con questa persona, per domandargli, se quando questo globo sparì, e’ portò via anco il centro comune  della  gravità,  sì  com’io  credo;  nel  qual  caso,  penso  che  la  grandine  e l’acqua restassero come insensate e stolide tra le nugole, senza saper che farsi di loro. Potrebbe anco esser che, attratte da quel grande spazio vacuo, lasciato mediante la partita del globo terrestre, si rarefacesser tutti gli ambienti, ed in particolar l’aria, che è sommamente distraibile, e concorressero con somma velocità a riempierlo; e forse i corpi più solidi e materiali, come gli uccelli, che pur di ragione ne dovevano esser molti per aria, si ritirarono più verso il centro della grande sfera vacua (che par ben ragionevole che alle sustanze che sotto minor mole contengono assai materia, sieno assegnati i luoghi più angusti, lasciando alle più rare i più ampli), e quivi, mortisi finalmente di fame e risoluti in terra, formassero un nuovo globettino, con quella poca di acqua che si trovava allora tra’ nugoli. Potrebbe anco essere che le medesime materie, come quelle che non veggon lume, non s’accorgessero della partita della Terra, e che alla cieca scendessero al solito, pensando d’incontrarla, e a poco a poco si conducessero al centro, dove anco di presente andrebbero se l’istesso globo non l’impedisse. E finalmente, per dare a questo filosofo una meno irrisoluta risposta, gli dico che so tanto di quel che seguirebbe dopo l’annichilazione del globo terrestre, quanto egli avrebbe saputo che fusse per seguir di esso ed intorno ad esso avanti che fusse creato: e perché io son sicuro ch’e’ direbbe che non si sarebbe né anco potuto immaginare Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo di Galileo Galilei
Simplicio Salviati Simplicio Salviati 208 Galileo Galilei   Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo   Giornata  seconda � nissuna delle cose seguite, delle quali la sola esperienza l’ha fatto scienziato, dovrà non mi negar perdono e scusarmi s’io non so quel che egli sa delle cose che seguirebbero doppo l’annichilazione di esso globo atteso che io manco di quest’esperienza che egli ha. Dite ora se ci è altra cosa.
Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo di Galileo Galilei
Del primo ministro Ad consulatum non nisi per Sejanum aditus: neque Sejani voluntas nisi scelere quaerebatur. E fra le più atroci calamità pubbliche, cagionate dall’ambizione nella tirannide,  si  dee,  come  atrocissima  e  massima,  reputar  la  persona  del  primo ministro, da me nel precedente capitolo soltanto accennata, e di cui credo importante ora, e necessarissimo, il discorrere a lungo. Questa fatal dignità altrettanto maggior lustro acquista a chi la possiede, quanto è maggiore la incapacità del tiranno, che la comparte. Ma siccome il  solo  favore  di  esso  la  crea;  siccome,  ad  un  tiranno  incapace  non  è  da presumersi che possa piacere pur mai un ministro illuminato e capace; ne risulta per lo più, che costui non meno inetto al governare che lo stesso tiranno, gli rassomiglia interamente nella impossibilità del ben fare, e di gran lunga lo supera nella capacità desiderio e necessità del far male. I tiranni d’Europa cedono a codesti loro primi ministri l’usufrutto di tutti i loro diritti; ma niuno ne vien loro accordato dai sudditi con maggiore estensione e in più supremo grado, che il giusto abborrimento di tutti. E questo abborrimento sta nella natura dell’uomo, che male può comportare, che altri, nato suo eguale, rapisca ed eserciti quella autorità caduta in sorte a chi egli crede nato suo maggiore: autorità, che per altre illegittime mani passando, viene a duplicare per lo meno la sua propria gravezza. Ma questo primo ministro, dal sapersi sommamente abborrito, ne viene egli pure ad abborrire altrui sommamente; ond’egli gastiga, e perseguita, e opprime, ed annichila chiunque l’ha offeso; chiunque può offenderlo; chiunque ne ha, o glie ne viene imputato, il pensiero; e chiunque finalmente, non ha la sorte di andargli a genio. Il primo ministro perciò facilmente persuade poi a quel tiranno di legno, di cui ha saputo farsi l’anima egli, che tutte le violenze e crudeltà ch’egli adopera per assicurare sè stesso, necessarie siano per assicurare il tiranno. Accade alle volte, che, o per capriccio, o per debolezza, o per timore, il tiranno ritoglie ad un tratto il favore e l’autorità al ministro; lo esiglia dalla sua presenza; e gli lascia, per singolare benignità, le predate ricchezze e la vita. Ma questa mutazione non è altro, che  un  aggravio  novello  al  misero  soggiogato  popolo.  Il  che  facilmente dimostrasi. Il ministro anteriore, benchè convinto di mille rapine, di mille inganni, di mille ingiustizie, non discade tuttavia quasi mai dalla sua dignità, se non in quel punto, ove un altro più accorto di lui gli ha saputo far Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Della Tirannide di Vittorio Alfieri
costretto di uscir del parco, come ogni altra persona. Non sapendo che si fare per venir in chiaro della mia sorte, si avviò verso la casa del marito, credendo quivi poter raccapezzare qualcosa; e forse avendo egli azzeccato cavalli migliori al suo fiacre, che non erano stati quelli del marito; o che questi forse in quel frattempo fosse andato in qualch’altro luogo; fatto si è, che Elia si combinò di arrivar egli nel suo fiacre vicino alla porta del marito, nel punto istesso in cui esso marito era giunto a casa sua; e l’avea benissimo veduto ritornare colla spada, e slanciarsi in casa, e far chiuder la porta subito, ed in aspetto e modi molto turbati. Sempre più si confermò Elia nel sospetto ch’egli m’avesse ucciso, e non potendo più far altro, era corso dal Caraccioli, e gli avea dato conto di quanto sapeva, e di quel che temeva. Io dunque, dopo una sì penosa giornata, rinfrancato da molte ore di placidissimo sonno, rimedicate alla meglio le mie due ferite, di cui quella della spalla mi dolea più che mai, e l’altra sempre meno, subito corsi dalla mia donna, e vi passai tutto intero quel giorno. Per via dei servitori si andava sentendo quello che faceva il marito, la di cui casa, come dissi, era assai vicina di quella della cognata, dove abitava per allora la mia donna. E benché io riputassi in me stesso ogni nostro guai terminato col prossimo divorzio; e ancorché il padre di lei (persona a me già notissima da più anni) fosse venuto in quel giorno del mercoledì a veder la figlia, e nella di lei disgrazia si congratulasse pur seco, che almeno ad uom degno (così volle dire) le toccasse di riunirsi in un secondo matrimonio; con tutto ciò io scorgeva una foltissima nube su la bellissima fronte della mia donna, che un qualche sinistro mi vi parea presagire. Ed ella, sempre piangente, e sempre protestandomi che mi amava più d’ogni cosa; che lo scandalo dell’avvenimento suo e ildisonore che glie ne ridondava nella di lei patria, le venivano largamente compensati s’ella potea pur vivere per sempre con me; ma ch’ella era più che certa che io non l’avrei mai presa per moglie mia. Questa sua perseverante  e  stranissima  asserzione  mi  disperava  veramente;  e  sapendo  io benissimo ch’ella non mi reputava né mentitore né simulato, non poteva assolutamente intendere questa sua diffidenza di me. In queste funeste perplessità, che purtroppo turbavano ed annichilivano ogni mia soddisfazione del vederla liberamente dalla mattina alla sera; ed inoltre fra le angustie d’un processo già intavolato ed assai spiacente per chiunque abbia onore e pudore; così si passarono i tre giorni dal mercoledì a tutto il venerdì, finché il venerdì sera insistendo io fortemente per estrarre dalla mia donna una 92 Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Vita di Vittorio Alfieri
pagava piangendo, ch’ella si potesse almeno a poco a poco ricuperare in salute; e pensando, ch’ella potrebbe pur respirare un’aria più libera, dormire tranquilli i suoi sonni, non sempre tremare di quella indivisibile ombra dispettosa dell’ebro marito, ed esistere in somma; tosto mi pareano e men crudeli e men lunghi gli orribili giorni di lontananza, a cui mi era pur forza di assoggettarmi. Pochissimi giorni mi trattenni in Roma; ed in quelli, Amore mi fece praticare infinite pieghevolezze e destrezze, ch’io non avrei poste in opera né per ottenere l’imperio dell’universo: pieghevolezze, ch’io ferocemente ricusai praticare dappoi, quando presentandomi al limitare del tempio della Gloria, ancorché molto dubbio se vi potrei ottenere l’accesso, non ne volli pur mai lusingare né incensare coloro che n’erano, o si teneano, custodi di esso. Mi piegai allora al far visite, al corteggiare per anche il di lei cognato, dal quale soltanto dipendeva oramai la di lei futura total libertà, di cui ci andavamo entrambi lusingando. Io non mi estenderò gran fatto sul proposito di questi due personaggi fratelli, perché furono in quel tempo notissimi a ciascheduno; e sebbene poi verisimilmente l’obblio gli avrà sepolti del tutto col tempo, a me non si aspetta di trarneli, laudare non li potendo né li volendo biasimare. Ma intanto l’aver io umiliato il mio orgoglio a costoro, può riuscire bastante prova dell’immenso mio amore per essa. Partii per Napoli, come promesso l’avea, e come, delicatamente operando, il dovea. Questa separazione seconda mi riuscì ancor più dolorosa della prima in Firenze. E già in quella prima lontananza di circa quaranta giorni, io avea provato un saggio funesto delle amarezze che mi aspettavano in questa seconda, più lunga ed incerta. In Napoli la vista di quei bellissimi luoghi non essendo nuova per me, ed avendo io una sì profonda piaga nel cuore, non mi diede quel sollievo ch’io me ne riprometteva. I libri erano quasi che nulla per me; i versi e le tragedie andavan male, o si stavano; ed in somma io non campava che di posta spedita, e di posta ricevuta, a null’altro potendo rivolger l’animo se non se alla mia donna lontana. E me n’andava sempre solitario cavalcando per quelle amene spiagge di Posilipo e Baja, o verso Capova e Caserta, o altrove,  per  lo  più  piangendo,  e  sì  fattamente  annichilato,  che  col cuoretraboccante d’affetti non mi veniva con tutto ciò neppur voglia di tentare di sfogarlo con rime. Passai in tal guisa il rimanente di febbraio, sin al mezzo maggio. Tuttavia in certi momenti meno gravosi facendomi forza, qualche poco andai lavorando. Terminai di verseggiare l’Ottavia; e riverseggiai più Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Vita di Vittorio Alfieri