levitare

[le-vi-tà-re]
lèvito
In sintesi
sollevarsi in aria
← tratto da levitazione.
1
Acquistare una leggerezza tale da sollevarsi nell'aria rimanendovi sospeso
2
non com. Lievitare

Citazioni
“Ahi cara Patria! Ahi Roma! ah! non più Roma, 300 Or che strappotti il glorioso lauro Invida man da la vittrice chioma. Ov’è l’antico di virtù tesauro? Ove ove una verace alma latina? Ove un Curio, un Fabricio, ove uno Scauro? 305 Ahi! de la Libertà l’ampia ruina Tutto si trasse ne la notte eterna, Ed or serva sei fatta di reina; Che il celibe Levita ti governa Con le venali chiavi, ond’ei si vanta 310 Chiuder la porta, e disserrar superna. E i Druidi porporati: oh casta, oh santa Turba di lupi mansueti in mostra, Che de la spoglia de l’agnel s’ammanta! E il popol reverente a lor si prostra 315 In vile atto sommesso, e quasi Dii Gli adora e cole: oh sua vergogna e nostra! Che valse a me di sacri ferri e pii Armar le destre, e franger la catena? Lasso! e per chi la grande impresa ardii? 320 Spento un tiranno un altro surse, piena Di schiavi de la terra era la Donna, Infin che strinse la temuta abena
Poesie giovanili di Alessandro Manzoni
cum  ad  tantas  alterationes  moveatur  aer  imperio  nature  inferioris,  que ministra et factura Dei est, ut tonitrua personet, ignem fulgoret, aquam gemat, spargat nivem, grandines lancinet, nonne imperio Dei movebitur ad quedam sonare verba, ipso distinguente qui maiora distinxit? Quid ni? Quare ad hoc et ad quedam alia hec sufficere credimus. V Opinantes autem non sine ratione, tam ex superioribus quam inferioribus sumpta, ad ipsum Deum primitus primum hominem direxisse locutionem, rationabiliter dicimus ipsum loquentem primum, mox postquam afflatus est ab animante Virtute, incunctanter fuisse locutum. Nam in homine sentiri humanius credimus quam sentire, dummodo sentiatur et sentiat tanquam homo. Si ergo faber ille atque perfectionis principium et amator afflando primum nostrum omni perfectione complevit, rationabile nobis apparet nobilissimum animal non ante sentire quam sentiri cepisse. Si quis vero fatetur contra obiciens quod non oportebat illum loqui, cum solus adhuc homo existeret, et Deus omnia sine verbis archana nostra discernat etiam ante quam nos, cum illa reverentia dicimus, qua uti oportet, cum de eterna Voluntate aliquid iudicamus, quod, licet Deus sciret, immo presciret (quod idem est quantum ad Deum) absque locutione conceptum primi loquentis, voluit tamen et ipsum loqui, ut in explicatione tante dotis gloriaretur ipse qui gratis dotaverat. Et ideo divinitus in nobis esse credendum est, quod in actu  nostrorum  effectuum  ordinato  letamur.  Et  hinc  penitus  elicere possumus  locum  illum  ubi  effutita  est  prima  locutio;  quoniam,  si  extra paradisum afflatus est homo, extra, si vero intra, intra fuisse locum prime locutionis convicimus. VI Quoniam  permultis  ac  diversis  ydiomatibus  negotium  exercitatur humanum, ita quod multi multis non aliter intelligantur verbis quam sine verbis, de ydiomate illo venari nos decet, quo vir sine matre, vir sine lacte qui nec pupillarem etatem nec vidit adultam, creditur usus. In hoc, sicut etiam in multis aliis, Petramala civitas amplissima est et patria maiori parti filiorum Adam. Nam, quicunque tam obscene rationis est ut locum sue nationis delitiosissimum credat esse sub sole, hic etiam pre cunctis proprium vulgare licetur, idest maternam locutionem, et per consequens credit ipsum fuisse illud quod fuit Ade. Nos autem, cui mundus est patria velut piscibus equor,  quanquam  Sarnum  biberimus  ante  dentes  et  Florentiam  adeo
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
gigantis Nembroth, arte sua non solum superare naturam, sed etiam ipsum naturantem, qui Deus est; et cepit edificare turrim in Sennaar, que postea dicta  est  Babel,  hoc  est  confusio,  per  quam  celum  sperabat  ascendere, intendens inscius non equare, sed suum superare Factorem. o sine mensura clementia celestis imperii! Quis patrum tot sustineret insultus a filio? Sed exurgens  non  hostili  scutica,  sed  paterna  et  alias  verberibus  assueta, rebellantem filium pia correctione necnon memorabili castigavit. Siquidem pene totum humanum genus ad opus iniquitatis coierat, pars imperabant, pars architectabantur, pars muros moliebantur, pars amussibus regulabant, pars  trullis  linebant,  pars  scindere  rupes,  pars  mari,  pars  terra  vehere intendebant partesque diverse diversis aliis operibus indulgebant, cum celitus tanta  confusione  percussi  sunt,  ut  qui  omnes  una  eademque  loquela deserviebant  ad  opus  ab  opere  multis  diversificati  loquelis  desinerent  et nunquam  ad  idem  commertium  convenirent.  Solis  etenim  in  uno convenientibus actu eadem loquela remansit: puta cunctis architectoribus una, cunctis saxa volventibus una, cunctis ea parantibus una, et sic de singulis operantibus accidit. Quot quot autem exercitii varietates tendebant ad opus, tot tot ydiomatibus tunc genus humanum disiungitur; et quanto excellentius exercebant,  tanto  rudius  nunc  barbariusque  locuntur.  Quibus  autem sacratum ydioma remansit, nec aderant, nec exercitium commendabant; sed graviter detestantes, stoliditatem operantium deridebant. Sed hec minima pars, quantum ad numerum, fuit de semine Sem, sicut conicio qui fuit tertius filius Noe; de qua quidem ortus est populus Israel, qui antiquissima locutione sunt usi usque ad suam dispersionem. VIII Ex precedenter memorata confusione linguarum non leviter opinamur per universa mundi climata climatumque plagas incolendas et angulos tunc primum  homines  fuisse  dispersos.  Et  cum  radix  humane  propaginis principalis in oris orientalibus sit plantata, nec non ab inde ad utrunque latus  per  diffusos  multipliciter  palmites  nostra  sit  extensa  propago, demumque ad fines occidentales protracta, forte primitus tunc vel totius Europe flumina, vel saltim quedam, rationalia guctura potaverunt. Sed sive advene tunc primitus advenissent, sive ad Europam indigene repedassent, ydioma  secum  tripharium  homines  actulerunt.  et  afferentium  hoc  alii meridionalem, alii septentrionalem regionem in Europa sibi sortiti sunt; et tertii, quos nunc Grecos vocamus, partim Europe, partim Asye occuparunt.
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
Nec seducat alludens cupiditas, more Sirenum nescio qua dulcedine vigiliam rationis mortificans. Preoccupetis faciem eius in confessione subiectionis, et in psalterio penitentie iubiletis, considerantes quia “potestati resistens Dei  ordinationi  resistit”;  et  qui  divine  ordinationi  repugnat,  voluntati omnipotentie coequali recalcitrat; et “durum est contra stimulum calcitrare”. [5]. Vos autem qui lugetis oppressi “animum sublevate, quoniam prope est  vestra salus”.  Assumite  rastrum  bone  humilitatis,  atque  glebis  exuste animositatis occatis, agellum sternite mentis vestre, ne forte celestis imber, sementem vestram ante iactum preveniens, in vacuum de altissimo cadat. Non  resiliat  gratia  Dei  ex  vobis  tanquam  ros  quotidianus  ex  lapide;  sed velut fecunda vallis concipite ac viride germinetis, viride dico fructiferum vere  pacis;  qua  quidem  viriditate  vestra  terra  vernante,  novus  agricola Romanorum  consilii  sui  boves  ad  aratrum  affectuosius  et  confidentius coniugabit. Parcite, parcite iam ex nunc, o carissimi, qui mecum iniuriam passi  estis,  ut  Hectoreus  pastor  vos  oves  de  ovili  suo  cognoscat;  cui  etsi animadversio  temporalis  divinitus  est  indulta,  tamen,  ut  eius  bonitatem redoleat  a  quo  velut  a  puncto  biffurcatur  Petri  Cesarisque  potestas, voluptuose familiam suam corrigit, sed ei voluptuosius miseretur. [6]. Itaque, si culpa vetus non obest, que plerunque supinatur ut coluber et vertitur in se ipsam, hinc utrique potestis advertere, pacem unicuique preparari, et insperate letitie iam primitias degustare. Evigilate igitur omnes et assurgite regi vestro, incole Latiales, non solum sibi ad imperium, sed, ut liberi, ad regimen reservati. [7].  Nec  tantum  ut  assurgatis  exhortor  sed  ut  illius  obstupescatis aspectum.  Qui  bibitis  fluenta  eius  eiusque  maria  naviga  tis;  qui  calcatis arenas  littorum  et  Alpium  summitates,  que  sue  sunt;  qui  publicis quibuscunque gaudetis, et res privatas vinculo sue legis, non aliter, possidetis; nolite, velut ignari, decipere vosmetipsos, tanquam sompniantes, in cordibus et dicentes: “Dominum non habemus”. Hortus enim eius et lacus est quod celum circuit; nam “Dei est mare, et ipse fecit illud, et aridam fundaverunt manus  eius”.  Unde  Deum  romanum  Principem  predestinasse  relucet  in miris effectibus; et verbo Verbi confirmasse posterius profitetur Ecclesia. [8]. Nempe si “a creatura mundi invisibilia Dei, per ea que facta sunt, intellecta conspiciuntur”, et si ex notioribus nobis innotiora; si simpliciter interest humane apprehensioni ut per motum celi Motorem intelligamus et eius velle; facile predestinatio hec etiam leviter intuentibus innotescet 10 Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
Nam si a prima scintillula huius ignis re volvamus preterita, ex quo scilicet Argis hospitalitas est a Frigibus denegata, et usque ad Octaviani triumphos mundi  gesta  revisere  vacet;  nonnulla  eorum  videbimus  humane  virtutis omnino culmina transcendisse, et Deum per homines, tanquam per celos novos,  aliquid  operatum  fuisse.  Non  etenim  semper  nos  agimus,  quin interdum utensilia Dei sumus; ac voluntates humane, quibus inest ex natura libertas, etiam inferioris affectus inmunes quandoque aguntur, et obnoxie voluntati eterne sepe illi ancillantur ignare. [9]. Et si hec, que uti principia sunt, ad probandum quod queritur non sufficiunt,  quis  non  ab  illata  conclusione  per  talia  precedentia  mecum oppinari  cogetur,  pace  videlicet  annorum  duodecim  orbem  totaliter amplexata,  que,  sui  sillogizantis  faciem  Dei  filium,  sicut  opere  patrato, ostendit? Et hic, cum ad revelationem Spiritus, homo factus, evangelizaret in  terris,  quasi  dirimens  duo  regna,  sibi  et  Cesari  universa  distribuens, alterutri iussit reddi que sua sunt. [10]. Quod si pertinax animus poscit ulterius, nondum annuens veritati, verba Christi examinet etiam iam ligati; cui cum potestatem suam Pilatus obiceret, Lux nostra de sursum esse asseruit quod ille iactabat qui Cesaris ibi auctoritate vicaria ge rebat officium. “Non igitur ambuletis sicut et gentes ambulant in vanitate sensus” tenebris obscurati; sed aperite oculos mentis vestre, ac videte quoniam regem nobis celi ac terre Dominus ordinavit. Hic est  quem  Petrus,  Dei  vicarius,  honorificare  nos  monet:  quem  Clemens, nunc Petri successor, luce Apostolice benedictionis illuminat; ut ubi radius spiritualis non sufficit, ibi splendor minoris luminaris illustret. VI Dantes Alagherii Florentinus et exul inmeritus scelestissimis Florentinis intrinsecis. [1]. Eterni pia providentia Regis, qui dum celestia sua bonitate perpetuat, infera nostra despiciendo non deserit, sacrosancto Romanorum Imperio res humanas disposuit gubernandas, ut sub tanti serenitate presidii genus mortale quiesceret, et ubique, natura poscente, civiliter degeretur. Hoc etsi divinis comprobatur elogiis, hoc etsi solius podio rationis innixa contestatur antiquitas, non leviter tamen veritati applaudit quod, solio augustali vacante,  totus  orbis  exorbitst,  quod  nauclerus  et  remiges  in  navicula  Petri dormitant et quod Ytalia misera, sola, privatis arbitriis derelicta omnique publico moderamine destituta, quanta ventorum fluentorumve concussio- 11 Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
Missum de Castro Poppii xv Kalendas Iunias, faustissimi cursus Henrici Cesaris ad Ytaliam anno primo. � [VIII] Gloriosissime  atque  clementissime  domine  domine  Margarite  divina providentia Romanorum regine et semper Auguste, G. de Batifolle Dei et adiuvalis Magnificentie gratia comitissa in Tuscia palatina, tam debite quam devote subiectionis officium ante pedes. Gratissima  regie  Benignitatis  epistola  et  meis  oculis  visa  letanter  et manibus fuit assumpta reverenter, ut decuit. Cumque significata per illam mentis  aciem  penetrando  dulcescerent,  adeo  spiritus  lectitantis  fervore devotionis incaluit, ut nunquam possint ·superare oblivia nec memorla sine gaudio memorare. Nam quanta vel qualis ego, ut ad enarrandum michi de sospitate  consortis  et  sua,  utinam  diuturna!,  coniunx  fortissima  Cesaris condescendat? Quippe tanti pondus honoris neque merlta gratulantis neque dignitas postulabat; sed nec etiam inclinari humanorum graduum dedecuit apicem, unde, velut a vivo fonte, sancte civilitatis exempla debent inferioribus emanare. Dignas itaque persolvere grates non opis est hominis; verum ab homine alienum  esse  non  reor  pro  insufficientie  supplemento  Deum  exorare quandoque. Nunc ideo regni siderii iustis precibus atque piis aula pulsetur, et  impetret  supplicantis  affectus  quatenus  mundi  gubernator  eternus condescensui  tanto  premia  coequata  retribuat,  et  ad  auspitia  Cesaris  et Auguste dexteram gratie coadiutricis extendat; ut qui romani principatus imperio barbaras nationes et cives in mortalium tutamenta subegit, delirantis evi familiam sub triumphis et gloria sui Henrici reformet in melius. XI [Cardinalibus ytalicis Dantes de Florentia, etc.]. [1].  “Quomodo  sola  sedet  civitas  plena  populo!  facta  est  quasi  vidua domina  gentium”.  Principum  quondam  Phariseorum  cupiditas  que sacerdotium vetus abominabile fecit, non modo levitice prolis ministerium transtulit, quin et preelecte civitati David obsidionem peperit et ruinam. Quod quidem de specula punctali eternitatis intuens qui solus eternus est, mentem Deo dignam viri prophetici per Spiritum Sanctum sua iussione impressit, et is sanctam Ierusalem velut exstinctam per verba presignata et nimium, proh dolor!, iterata deflevit. [2]. Nos quoque eundem Patrem et Filium, eundem Deum et hominem,
Epistole di Dante Alighieri
Argomento del quinto dialogo. S’aggionge il quinto dialogo, vi giuro, non per altro rispetto che per non conchiudere sì sterilmente la nostra cena. Ivi primamente s’apporta la convenientissima disposizione di corpi nell’eterea reggione, mostrando che quello che si dice ottava sfera, Cielo de le fisse, non è sì fattamente un cielo, che que’ corpi, ch’appaiono lucidi siano equidistanti dal mezzo; ma che tali appaiono vicini, che son distanti di longhezza e latitudine l’uno da l’altro più che non possa essere l’uno e l’altro dal sole e da la terra. Secondo, che non sono sette erranti corpi solamente, per tal caggione che sette n’abbiamo  compresi  per  tali;  ma  che,  per  la  medesima  ragione,  sono  altri innumerabili, quali da gli antichi e veri filosofi non senza causa son stati nomati  aethera,  che  vuol  dire  corridori,  perché  essi  son  que’  corpi,  che veramente si muovono, e non l’imaginate sfere. Terzo, che cotal moto procede da principio interno necessariamente, come da propria natura ed anima; con la qual verità si destruggono molti sogni, tanto circa il moto attivo della  luna  sopra  l’acqui  ed  altre  sorte  d’umori,  quanto  circa  l’altre  cose naturali, che par che conoscano il principio de lor moto da efficiente esteriore. Quarto, determina contra que’ dubii, che procedeno con la stoltissima raggione della gravità e levità di corpi; e dimostra ogni moto naturale accostarsi al circolare o circa il proprio centro, o circa qualch’altro mezzo. Quinto,  fa  vedere  quanto  sia  necessario,  che  questa  terra  ed  altri  simili corpi si muovano non con una, ma con più differenze di moti; e che quelli non denno esser più, né meno di quattro semplici, benché concorrano in un composto; e dice quali siano questi ne la terra. Ultimo, promette di aggiongere per altri dialogi quel che par che manca al compimento di questa filosofia; e conchiude con una adiurazione di Prudenzio. Restarete  maravigliato,  come  con  tanta  brevità  e  sufficienza s’espediscano sì gran cose. Or qua, se vedrete talvolta certi men gravi propositi, che par che debbano temere di farsi innante alla superciliosa censura di Catone, non dubitate; perché questi Catoni saranno molto ciechi e pazzi, se non sapran scuoprir quel ch’è ascosto sotto questi Sileni. Se vi occoreno tanti  e  diversi  propositi  attaccati  insieme,  che  non  par  che  qua  sia  una scienza, ma dove sa di dialogo, dove di comedia, dove di tragedia, dove di poesia, dove d’oratoria; dove lauda, dove vitupera, dove dimostra ed insegna; dove ha or del fisico, or del matematico, or del morale, or del logico; in
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
XXVI Uno principe nuovo, in una città o provincia presa da lui, debbe fare ogni cosa nuova. Qualunque diventa principe o d’una città o d’uno stato, e tanto più quando i fondamenti suoi fussono deboli e non si volga o per via di regno o di republica alla vita civile, il megliore rimedio che egli abbia, a tenere quel  principato,  è,  sendo  egli  nuovo  principe,  fare  ogni  cosa,  in  quello stato, di nuovo: come è, nelle città, fare nuovi governi con nuovi nomi, con nuove autorità, con nuovi uomini; fare i ricchi poveri, i poveri ricchi come fece  Davit  quando  ei  diventò  re:  “qui  esurientes  implevit  bonis,  et  divites dimisit inanes”; edificare, oltra di questo, nuove città, disfare delle edificate, cambiare gli abitatori da un luogo a un altro; ed in somma, non lasciare cosa niuna intatta in quella provincia e che non vi sia né grado, né ordine né stato, né ricchezza, che chi la tiene non la riconosca da te; e pigliare per sua mira Filippo di Macedonia, padre di Alessandro, il quale, con questi modi, di piccol re, diventò principe di Grecia. E chi scrive di lui, dice che tramutava gli uomini di provincia in provincia, come e’ mandriani tramutano le mandrie loro. Sono questi modi crudelissimi, e nimici d’ogni vivere, non solamente cristiano, ma umano; e debbegli qualunque uomo fuggire, e volere piuttosto vivere privato, che re con tanta rovina degli uomini; nondimeno, colui che non vuole pigliare quella prima via del bene, quando si  voglia  mantenere  conviene  che  entri  in  questo  male.  Ma  gli  uomini pigliono  certe  vie  del  mezzo,  che  sono  dannosissime;  perché  non  sanno essere né tutti cattivi né tutti buoni: come nel seguente capitolo, per esemplo, si mosterrà. XXVII Sanno rarissime volte gli uomini essere al tutto cattivi o al tutto buoni. Papa  Iulio  secondo,  andando  nel  1505  a  Bologna,  per  cacciare  di quello stato la casa de’ Bentivogli, la quale aveva tenuto il principato di quella  città  cento  anni,  voleva  ancora  trarre  Giovampagolo  Baglioni  di Perugia, della quale era tiranno, come quello che aveva congiurato contro a tutti i tiranni che occupavano le terre della Chiesa. E pervenuto presso a Perugia con questo animo e deliberazione, nota a ciascuno, non aspettò di
Discorsi sopra la prima Deca di Tito Livio di Niccolo Machiavelli
Cagion dirò, s’ira di re nol vieta... Ira di re? tu dunque, empio, la merti?... Ma, chi se’ tu?... Conoscerti ben parmi. Del fantastico altero gregge sei de’ veggenti di Rama? Io vesto l’Efod: io, dei Leviti primo, ad Aròn santo, nel ministero a che il Signor lo elesse, dopo lungo ordin d’altri venerandi sacerdoti, succedo. All’arca presso, in Nobbe, io sto: l’arca del patto sacra, stava anch’ella altre volte al campo in mezzo: troppo or fia, se vi appare, anco di furto, il ministro di Dio: straniera merce è il sacerdote, ove Saulle impera: pur non l’è, no, dove Israèl combatte; se in Dio si vince, come ognor si vinse —. Me non conosci tu? qual maraviglia? e te stesso conosci? — I passi tuoi ritorti hai dal sentier, che al Signor mena; ed io là sto, nel tabernacol, dove stanza ha il gran Dio; là dove, è già gran tempo, più Saùl non si vede. Il nome io porto d’Achimelèch.
Saul di Vittorio Alfieri