introitare

[in-troi-tà-re]
intròito
In sintesi
riscuotere, incassare
← deriv. di introito.
v.tr.

BUR Riscuotere, incassare

Citazioni
postergare,  nisi  prout  vobis  exemplaria  esse  possunt;  et  quemadmodum ipse iustissimus bonorum sibi vos instituit in heredes, sic ipsi vos, tanquam proximiores ad illum, mores eius egregios induatis. [3].  Ego  autem,  preter  hec,  me  vestrum  vestre  discretioni  excuso  de absentia lacrimosis exequiis; quia nec negligentia neve ingratitudo me tenuit, sed  inopina  paupertas  quam  fecit  exilium.  Hec  etenim,  velut  effera persecutrix, equis armisque vacantem iam sue captivitatis me detrusit in antrum et nitentem cunctis exsurgere viribus, hucusque prevalens, impia retinere molitur. III [IV] Exulanti Pistoriensi Florentinus exul inmeritus per tempora diuturna salutem et perpetue caritatis ardorem. [1]. Eructuavit incendium tue dilectionis verbum confidentie vehementis ad me, in quo consuluisti, carissime, utrum de passione in passionem possit anima  transformari:  de  passione  in  passionem  dico  secundum  eandem potentiam et obiecta diversa numero sed non specie, quod quamvis ex ore tuo iustius prodire debuerat, nichilominus me illius auctorem facere voluisti, ut  in  declaratione  rei  nimium  dubitate  titulum  mei  nominis  ampliares. Hoc etenim, cum cognitum, quam acceptum quamque gratum extiterit, absque importuna diminutione verba non caperent: ideo, causa conticentie huius inspecta, ipse quod non exprimitur metiaris. [2]. Redditur, ecce, sermo Calliopeus inferius, quo sententialiter canitur, quanquam transumptive more poetico signetur intentum, amorem huius posse  torpescere  atque  denique  interire,  nec  non  huius,  quod  corruptio unius generatio sit alterius, in anima reformari. [3]. Et fides huius, quanquam sit ab experientia persuasum, ratione potest et auctoritate muniri. Omnis namque potentia que post corruptionem unius actus non deperit, naturaliter reservatur in alium: ergo potentie sensitive, manente organo, per corruptionem unius actus non depereunt, et naturaliter reservantur in alium; cum igitur potentia concupiscibilis, que sedes amoris est, sit potentia sensitiva, manifestum est quod post corruptionem unius passionis  qua  in  actum  reducitur,  in  alium  reservatur.  Maior  et  minor propositio  sillogismi,  quarum  facilis  patet  introitus,  tue  diligentie relinquantur probande. [4]. Auctoritatem vero Nasonis, quarto De Rerum Transformatione, que directe atque ad litteram propositum respicit, superest ut intueare; scilicet
Epistole di Dante Alighieri
[3].  Estne  ista  revocatio  gratiosa  qua  Dantes  Alagherii  revocatur  ad patriam, per trilustrium fere perpessus exilium? Hocne meruit innocentia manifesta quibuslibet? hoc sudor et labor continuatus in studio? Absit a viro phylosophie domestico temeraria tantum cordis humilitas, ut more cuiusdam Cioli et aliorum infamium quasi vinctus ipse se patiatur offerri! Absit a viro predicante iustitiam ut perpessus iniurias, iniuriam inferentibus, velut benemerentibus, pecuniam suam solvat! [4]. Non est hec via redeundi ad patriam, pater mi; sed si alia per vos ante aut deinde per alios invenitur que fame Dantisque honori non deroget, illam non lentis passibus acceptabo; quod si per nullam talem Florentia introitur, nunquam Florentiam introibo. Quidni? nonne solis astrorumque specula ubique conspiciam? nonne dulcissimas veritates potero speculari ubique  sub  celo,  ni  prius  inglorium  ymo  ignominiosum  populo Florentineque civitati me reddam? Quippe nec panis deficiet. XIII Magnifico atque victorioso domino domino Cani Grandi de la Scala sacratissimi Cesarei Principatus in urbe Verona et civitate Vicentie Vicario generali,  devotissimus  suus  Dantes  Alagherii  florentinus  natione  non moribus,  vitam  orat  per  tempora  diuturna  felicem  et  gloriosi  nominis perpetuum incrementum. [1].  Inclita  vestre  Magnificentie  laus,  quam  fama  vigil  volitando disseminat, sic distrahit in diversa diversos, ut hos in spem sue prosperitatis attollat, hos exterminii deiciat in terrorem. Huius quidem preconium, facta modernorum exsuperans, tanquam veri existentia latius arbitrabar aliquando superfluum.  Verum ne diuturna me nimis incertitudo suspenderet, velut Austri  regina  Ierusalem  petiit,  velut  Pallas  petiit  Elicona,  Veronam  petii fidis oculis discursurus audita, ibique magnalia vestra vidi, vidi beneficia simul  et  tetigi;  et  quemadmodum  prius  dictorum  ex  parte  suspicabar excessum, sic posterius ipsa facta excessiva cognovi. Quo factum ut ex auditu solo cum quadam animi subiectione benivolus prius exstiterim, sed ex visu postmodum devotissimus et amicus. [2]. Nec reor amici nomen assumens, ut nonnulli forsitan obiectarent, reatum  presumptionis  incurrere,  cum  non  minus  dispares  connectantur quam  pares  amicitie  sacramento.  Nam  si  delectabiles  et  utiles  amicitias inspicere libeat, illis persepius inspicienti patebit preheminentes inferioribus coniugari personas. Et si ad veram ac per se amicitiam torqueatur intuitus, nonne  summorum  illustriumque  principum  plerunque  viros  fortuna Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
– Nossignore. Come volete sentirla? – Va bene. Umilissimo servo! – conchiuse don Candeloro calcandosi con due dita la tuba sull’orecchio, e se ne andò mortificatissimo. – Senti – disse poi alla Grazia dal finestrino. – Tuo padre è un ignorante che non capisce nulla. Bisogna prendere una risoluzione eroica, hai capito? La ragazza esitava a prendere la risoluzione eroica di infilare l’uscio e venirsene a stare con lui, per costringere poi il babbo ad acconsentire al matrimonio. Ma don Candeloro aveva il miele sulle labbra, e sapeva trovare delle ragioni alle quali non si poteva resistere. Le diceva di fare nascostamente il suo fagotto... con giudizio, s’intende... – C’era anche la sua parte nei denari del padre, – e venirsene dove la chiamavano i cieli. – Non hai giurato per gli Dei di essere mia donna e legittima sposa? Il vecchio però era un furbo matricolato, il quale cantava sempre miseria, e nascondeva i suoi bezzi chissà dove. Grazia non portò altro che quattro cenci in un fazzoletto, e quelle poche lire spicciole che aveva potuto arraffare al banco. – Come? – balbettò don Candeloro che si sentiva gelare il sangue nelle vene. – In tanto tempo che ci stai, non hai saputo far di meglio?... Questo era indizio che non sarebbe stata buona a nulla, neppure per lui; e le questioni cominciarono dal primo giorno. Basta, era un gentiluomo, e la promessa di Candeloro Bracone era parola di Re. Il bello poi fu che lo stesso giorno in cui andarono all’altare, lui e la sposa, il suocero volle fargli la burletta di andarci lui pure, insieme a una bella donnona colla quale aveva combinato il pateracchio lì per lì. – Senza donne non possiamo stare né io né il mio negozio, cari miei, – gli piaceva ripetere, con quel sorrisetto che mostrava le gengive più dure dei denti, e faceva venire la mosca al naso. – State allegri e che il Signore vi prosperi e vi dia molti figliuoli. Alla mia morte poi avrete quel che vi tocca. I figliuoli vennero infatti a tutti e due, genero e suocero, uno dopo l’altro. Ma l’oste prometteva di metterne al mondo quanto il Gran Sultano, e di campare gli anni del Mago Merlino. Ogni volta che gli partoriva la moglie o la figliuola, invitava tutto il parentado a fare una bella mangiata. Crescevano i figliuoli, e i pesi del matrimonio; ma viceversa poi diminuivano gli introiti e il favore popolare. Quella gran bestia del pubblico s’era lasciato prendere a certe novità che avevano portato Bracone il vecchio e il proprietario del SAN CARLINO. Adesso nei teatrini di marionette recitavano dei personaggi in carne ed ossa, la Storia di Garibaldi, figuriamoci, ed anche
Don Candeloro e C i di Giovanni Verga