fastigio

[fa-stì-gio]
In sintesi
sommità di un edificio; culmine, apice
← dal lat. fastigĭu(m) ‘inclinazione’ e ‘punto culminante’, forse connesso con stus ‘orgoglio’.
1
ARCH Parte superiore del tetto || estens. Cima, sommità, coronamento di un edificio: il f. di un tempio
2
fig. Grado massimo, sommo, culmine: i fastigi dell'arte SIN. apice, altezza

Citazioni
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   De vulgari eloquentia   Libro secondo constructionibus  elatis  et  fastigiosis  vocabulis;  et  demum,  fustibus torquibusque paratis, promissum fascem, hoc est cantionem, quo modo viere quis debeat, instruemus. VI Quia circa vulgare illustre nostra versatur intentio, quod nobilissimum est aliorum, et ea que digna sunt illo cantari discrevimus, que tria nobilissima sunt, ut superius est astructum, et modum cantionarium selegimus illis, tanquam aliorum modorum summum, et ut ipsum perfectius edocere possimus, quedam iam preparavimus, stilum videlicet atque carmen, nunc de  constructione  agamus.  Est  enim  sciendum,  quod  constructionem vocamus regulatam compaginem dictionum, ut Aristotiles phylosophatus est tempore Alexandri. Sunt enim quinque hic dictiones compacte regulariter, et unam faciunt constructionem. Circa hanc quidem prius considerandum est, quod constructionum alia congrua est, alia vero incongrua. Et quia si primordium  bene  disgressionis  nostre  recolimus  sola  suprema  venamur, nullum in nostra venatione locum habet incongrua, quia nec inferiorem gradum bonitatis promeruit. Pudeat ergo, pudeat ydiotas tantum audere deinceps, ut ad cantiones prorumpant. Quos non aliter deridemus quam cecum de coloribus distinguentem. Est ut videtur congrua quam sectamur. Sed non minoris difficultatis accedit discretio, priusquam quam querimus actingamus,  videlicet  urbanitate  plenissimam.  Sunt  etenim  gradus constructionum quamplures: videlicet insipidus, qui est rudium, ut Petrus amat  multum  dominam  Bertam.  Est  et  pure  sapidus,  qui  est  rigidorum scolarium vel magistrorum, ut Piget me cunctis pietate maiorem, quicumque in exilio tabescentes patriam tantum sompniando revisunt. Est et sapidus et venustus,  qui  est  quorundam  superficietenus  rethoricam  aurientium,  ut Laudabilis discretio marchionis Estensis, et sua magnificentia preparata, cunctis illum facit esse dilectum. Est et sapidus et venustus etiam et excelsus, qui est dictatorum illustrium ut Eiecta maxima parte florum de sinu tuo, Florentia, nequicquam Trinacriam Totila secundus adivit. Hunc gradum constructionis excellentissimum  nominamus,  et  hic  est  quem  querimus,  cum  suprema venemur, ut dictum est.Hoc solum illustres cantiones inveniuntur contexte, ut Gerardus: Si per mon Sobretots non fos. Folquetus da Marsilia: Tan m’abellis l’amoros pensamen. Arnaldus Danielis: Sols sui che sai lo sobraffan chem sorz. Namericus de Belnui: Nuls hom non pot complir addrechamen. Namericus de Peculiano: Si com l’arbres che per sobrecarcar. Rex Navarre: Ire d’amor qui
De vulgari eloquentia di Dante Alighieri
Fu preso il 26 maggio 1249. Ora siamo all’8 ottobre del 1251. IX. v. 14. Queste ed altre seguenti sono parole desunte dalle lettere di Federigo ai Bolognesi. IX.  v. 54. Per il ferino corteo dell’imperatore, vedi, ad esempio, Salimbene, pag. 196 e segg. Per l’elefante, Sigonio, De regn. Ital., XVII. IX.  v. 78. Come a Cortenuova. IX.  v. 79. Già comincia il conte Currado a dar prova della sua societas intollerabilis et inepta, che lo fece poi, dopo 12 anni, rimuovere di lì. Stat. Comm. Bon., III, 490. X. v. 1. È verisimile che Enzio nulla sapesse della morte (13 dicembre 1250) del suo grande genitore, un anno presso a poco dopo che ella era avvenuta? È, direi, più che probabile. Fra Salimbene insiste singolarmente su ciò: che l’imperatore “non credebatur mortuus”. Pag. 243. Dice che Manfredi ne occultava la morte, per prevenire Corrado suo fratello, e così “multi crediderunt eum non esse mortum, cum vere mortuus esset”. Pag. 347. Narra d’un eremita che fu fatto  passare  per  Federigo.  Pag.  173.  Infine,  in  quei  medesimi  giorni, Salimbene seppe l’avvenimento da Innocenzo in persona, a Ferrara: “firmiter nuntiatum est nobis”; e prima non lo credeva. Pag. 174. X. v. 48. Il mondo è questa Europa occidentale. Il Regno di Dio è l’Oriente. X. v. 62. La profezia è il Salimbene, p. 349: “In ipso quoque finietur imperium, quia, etsi successores sibi fuerint, iperiali tamen vocabulo ex romano fastigio privabuntur”. X. v. 66. 95 Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Le canzoni di re Enzio di Giovanni Pascoli