epistolare

[e-pi-sto-là-re]
In sintesi
genere letterario; di lettere, contenuto nelle lettere
← dal lat. tardo epistolāre(m), deriv. di epistŏla ‘lettera’.
agg.
(pl. -ri)

Di epistola: genere, stile e.; corrispondenza e. || Che avviene per lettera: rapporto, scambio e. || Letteratura epistolare, che si occupa della corrispondenza dei grandi scrittori || Romanzo epistolare, in cui i fatti sono narrati attraverso lettere che i personaggi si scambiano fra loro

Citazioni
Dante Alighieri Epistole Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA    G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
Edizioni di riferimento elettroniche Liz, Letteratura Italiana Zanichelli a stampa Dante Alighieri, Le opere, Società Dantesca Italiana, Milano,1960 Design Graphiti, Firenze Impaginazione Thèsis, Firenze-Milano � Dante Alighieri   Epistole Sommario I ........................................................................................................................................................... 5 II ......................................................................................................................................................... 6 III [IV] ................................................................................................................................................ 7 IV ........................................................................................................................................................ 8 V ......................................................................................................................................................... 9 VI ...................................................................................................................................................... 11 VII ..................................................................................................................................................... 14 VIII [IX] ............................................................................................................................................ 17 IX [X] ................................................................................................................................................ 18 X [VIII] ............................................................................................................................................. 19 XI ...................................................................................................................................................... 19 XII ..................................................................................................................................................... 22 XIII ................................................................................................................................................... 23
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  3 ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  4 ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
� Dante Alighieri   Epistole Epistole I Reverendissimo in Christo patri dominorum suorum carissimo domino Nicholao  miseratione  celesti  Ostiensi et  Vallatrensi episcopo,  Apostolice Sedis legato, necnon in Tuscia Romaniola et Marchia Tervisina et partibus circum adiacentibus paciario per sacrosanctam Ecclesiam ordinato, devotissimi  filii  A.  capitaneus  Consilium  et  Universitas  partis  Alborum  de Florentia semetipsos devotissime atque promptissime recommendant. [1]. Preceptis salutaribus moniti et Apostolica pietate rogati, sacre vocis contextui,  quem  misistis  post  cara  nobis  consilia,  respondemus.  Et  si negligentie  sontes  aut  ignavie  censeremur  ob  iniuriam  tarditatis,  citra iudicium discretio sancta vestra preponderet; et quantis qualibusque consiliis et responsis, observata sinceritate consortii, nostra Fraternitas decenter procedendo indigeat, et exarninatis quae tangimus, ubi forte contra debitam celeritatem defecisse despicimur, ut affluentia vestre Benignitatis indulgeat deprecamur. [2]. Ceu filii non ingrati litteras igitur pie vestre Paternitatis aspeximus, que totius nostri desiderii personantes exordia, subito mentes nostras tanta letitia perfuderunt, quantam nemo valeret seu verbo seu cogitatione metiri. Nam quam, fere pre desiderio sompniantes, inhiabamus patrie sanitatem, vestrarum litterarum series plusquam semel sub paterna monitione polluxit. Et  ad  quid  aliud  in  civile  bellum  corruimus,  quid  aliud  candida  nostra signa petebant, et ad quid aliud enses et tela nostra rubebant, nisi ut qui civilia  iura  temeraria  voluptate  truncaverant  et  iugo  pie  legis  colla submitterent et ad pacem patrie cogerentur? Quippe nostre intentionis cuspis legiptima  de  nervo  quem  tendebamus  prorumpens,  quietem  solam  et libertatem populi florentini petebat, petit, atque petet in posterum Quod si tam gratissimo nobis beneficio vigilatis, et adversarios nostros, prout sancta conamina vestra voluerint, ad sulcos bone civilitatis intenditis remeare, quis vobis  dignas  grates  persolvere  attentabit?  Nec  opis  est  nostre,  pater,  nec quicquid florentine gentis reperitur in terris. Sed si qua celo est pietas que talia remuneranda prospiciat, illa vobis premia digna ferat, qui tante urbis misericordiam induistis et ad sedanda civium profana li.tigia festinatis. [3].  Sane,  cum  per  sancte  religionis  virum  fratrem  L.  civilitatis persuasorem et pacis premoniti atque requisiti sumus instanter pro vobis, quemadmodum et ipse vestre littere continebant, ut ab omni guerrarum insultu cessaremus et usu, et nos ipsos in paternas manus vestras exhiberemus
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole in totum nos filii devotissimi vobis et pacis amatores et iusti, exuti iam gladiis, arbitrio vestro spontanea et sincera voluntate subimus, ceu relatu prefati  vestri  nuntii  fratris  L.  narrabitur,  et  per  publica  instrumenta solempniter celebrata liquebit. [4].  Idcirco  pietati  clementissime  vestre  filiali  voce  affectuosissime supplicamus quatenus illam diu exagitatam Florentiam sopore tranquillitatis et  pacis  irrigare  velitis,  eiusque  semper  populum  defensantes  nos  et  qui nostri  sunt  iuris,  ut  pius  pater,  commendatos  habere;  qui  velut  a  patrie caritate  nunquam  destitimus,  sic  de  preceptorum  vestrorum  limitibus nunquam  exorbitare  intendimus,  sed  semper  tam  debite  quam  devote quibuscunque vestris obedire mandatis. II [Hanc epistolam scripsit Dantes Alagherii Oberto et Guidoni comitibus de  Romena  post  mortem  Alexandri  comitis  de  Romena  patrui  eorum condolens illis de obitu suo]. [1]. Patruus vester Alexander, comes illustris, qui diebus proximis celestem unde venerat secundum spiritum remeavit ad patriam, dominus meus erat et memoria eius usque quo sub tempore vivam dominabitur michi, quando  magnificentia  sua,  que  super  astra  nunc  affluenter  dignis  premiis muneratur, me sibi ab annosis temporibus sponte sua fecit esse subiectum. Hec equidem, cunctis aliis virtutibus comitata in illo, suum nomen pre titulis Ytalorum ereum illustrabat. Et quid aliud heroica sua signa dicebant, nisi “scuticam vitiorum fugatricem ostendimus”? Argenteas etenim scuticas in purpureo deferebat extrinsecus, et intrinsecus mentem in amore virtutum vitia repellentem. Doleat ergo, doleat progenies maxima Tuscanorum, que tanto viro fulgebat, et doleant omnes amici eius et subditi, quorum spem mors crudeliter verberavit; inter quos ultimos me miserum dolere oportet, qui a patria pulsus et exul inmeritus infortunia mea rependens continuo cara spe memet consolabar in illo. [2]. Sed quanquam, sensualibus amissis, doloris amaritudo incumbat, si considerentur  intellectualia  que  supersunt,  sane  mentis  oculis  lux  dulcis consolationis  exoritur.  Nam  qui  virtutem  honorabat  in  terris,  nunc  a Virtutibus honoratur in celis; et qui Romane aule palatinus erat in Tuscia, nunc regie sempiterne aulicus preelectus in superna Ierusalem cum beatorum principibus  gloriatur.  Quapropter,  carissimi  domini  mei,  supplici exhortatione  vos  deprecor  quatenus  modice  dolere  velitis  et  sensualia
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole postergare,  nisi  prout  vobis  exemplaria  esse  possunt;  et  quemadmodum ipse iustissimus bonorum sibi vos instituit in heredes, sic ipsi vos, tanquam proximiores ad illum, mores eius egregios induatis. [3].  Ego  autem,  preter  hec,  me  vestrum  vestre  discretioni  excuso  de absentia lacrimosis exequiis; quia nec negligentia neve ingratitudo me tenuit, sed  inopina  paupertas  quam  fecit  exilium.  Hec  etenim,  velut  effera persecutrix, equis armisque vacantem iam sue captivitatis me detrusit in antrum et nitentem cunctis exsurgere viribus, hucusque prevalens, impia retinere molitur. III [IV] Exulanti Pistoriensi Florentinus exul inmeritus per tempora diuturna salutem et perpetue caritatis ardorem. [1]. Eructuavit incendium tue dilectionis verbum confidentie vehementis ad me, in quo consuluisti, carissime, utrum de passione in passionem possit anima  transformari:  de  passione  in  passionem  dico  secundum  eandem potentiam et obiecta diversa numero sed non specie, quod quamvis ex ore tuo iustius prodire debuerat, nichilominus me illius auctorem facere voluisti, ut  in  declaratione  rei  nimium  dubitate  titulum  mei  nominis  ampliares. Hoc etenim, cum cognitum, quam acceptum quamque gratum extiterit, absque importuna diminutione verba non caperent: ideo, causa conticentie huius inspecta, ipse quod non exprimitur metiaris. [2]. Redditur, ecce, sermo Calliopeus inferius, quo sententialiter canitur, quanquam transumptive more poetico signetur intentum, amorem huius posse  torpescere  atque  denique  interire,  nec  non  huius,  quod  corruptio unius generatio sit alterius, in anima reformari. [3]. Et fides huius, quanquam sit ab experientia persuasum, ratione potest et auctoritate muniri. Omnis namque potentia que post corruptionem unius actus non deperit, naturaliter reservatur in alium: ergo potentie sensitive, manente organo, per corruptionem unius actus non depereunt, et naturaliter reservantur in alium; cum igitur potentia concupiscibilis, que sedes amoris est, sit potentia sensitiva, manifestum est quod post corruptionem unius passionis  qua  in  actum  reducitur,  in  alium  reservatur.  Maior  et  minor propositio  sillogismi,  quarum  facilis  patet  introitus,  tue  diligentie relinquantur probande. [4]. Auctoritatem vero Nasonis, quarto De Rerum Transformatione, que directe atque ad litteram propositum respicit, superest ut intueare; scilicet
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole ubi  ait,  et  quidem  in  fabula  trium  sororum  contemtricium  in  semine Semeles, ad Solem loquens, qui nymphis aliis derelictis atque neglectis in quas prius exarserat, noviter Leucothoen diligebat: “Quid nunc, Yperione nate”, et reliqua. [5]. Sub hoc, frater carissime, ad prudentiam, qua contra Rhamnusie spicula sis patiens, te exhortor. Perlege, deprecor, Fortuitorum Remedia, que  ab  inclitissimo  phylosophorum  Seneca  nobis  velut  a  patre  filiis ministrantur,  et  illud  de  memoria  sane  tua  non  defluat:  “Si  de  mundo fuissetis, mundus quod suum erat diligeret”. IV [Scribit Dantes domino Moroello marchioni Malaspine]. [1].  Ne  lateant  dominum  vincula  servi  sui,  quam  affectus  gratuitas dominantis, et ne alia relata pro aliis, que falsarum oppinionum seminaria frequentius esse solent, negligentem predicent carceratum, ad conspectum Magnificentie vestre presentis oraculi seriem placuit destinare. [2]. Igitur michi a limine suspirate postea curie separato, in qua, velut sepe sub admiratione vidistis, fas fuit sequi liberatis officia, cum primum pedes iuxta Sarni fluenta securus et incautus defigerem, subito heu! mulier, ceu fulgur descendens, apparuit, nescio quomodo, meis auspitiis undique moribus et forma conformis. O quam in eius apparitione obstupui! Sed stupor  subsequentis  tonitrui  terrore  cessavit.  Nam  sicut  diurnis coruscationibus illico succedunt tonitrua, sic inspecta flamma pulcritudinis huius Amor terribilis et imperiosus me tenuit, atque hic ferox, tanquam dominus pulsus a patria post longum exilium sola in sua repatrians, quicquid eius contrarium fuerat intra me, vel occidit vel expulit vel ligavit. Occidit ergo  propositum  illud  laudabile  quo  a  mulieribus  suisque  cantibus abstinebam; ac meditationes assiduas, quibus tam celestia quam terrestria intuebar, quasi suspectas, impie relegavit; et denique, ne contra se amplius anima rebellaret, liberum meum ligavit arbitrium, ut non quo ego, sed quo ille vult, me verti oporteat. Regnat itaque Amor in me, nulla refragante virtute; qualiterque me regat, inferius extra sinum pre sentium requiratis.
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole V Universis et singulis Ytalie Regibus et Senatoribus alme Urbis nec non Ducibus  Marchionibus  Comitibus  atque  Populis,  humilis  ytalus  Dantes Alagherii florentinus et exul inmeritus orat pacem. [1]. “Ecce  nunc tempus acceptabile”, quo signa surgunt consolationis et pacis. Nam dies nova splendescit ab ortu auroram demonstrans, que iam tenebras diuturne calamitatis attenuat; iamque aure orientales crebrescunt; rutilat celum in labiis suis, et auspitia gentium blanda serenitate confortat. Et nos gaudium expectatum videbimus, qui diu pernoctitavimus in deserto, quoniam Titan exorietur pacificus, et iustitia, sine sole quasi eliotropium hebetata, cum primum iubar ille vibraverit revirescet. Saturabuntur omnes qui esuriunt et sitiunt iustitiam in lumine radiorum eius, et confundentur qui  diligunt  iniquitatem  a  facie  coruscantis.  Arrexit  namque  aures misericordes Leo fortis de tribu Iuda; atque ullulatum universalis captivitatis miserans, Moysen alium suscitavit qui de gravaminibus Egiptiorum populum suum eripiet, ad terram lacte ac melle manantem perducens. [2]. Letare iam nunc miseranda Ytalia etiam Saracenis, que statim invidiosa  per  orbem  videberis,  quia  sponsus  tuus,  mundi  solatium  et  gloria plebis tue, clementissimus Henricus, divus et Augustus et Cesar, ad nuptias properat. Exsicca lacrimas et meroris vestigia dele, pulcerrima, nam prope est qui liberabit te de carcere impiorum; qui percutiens malignantes in ore gladii perdet eos, et vineam suam aliis locabit agricolis qui fructum iustitie reddant in tempore messis. [3].  Sed  an  non  miserebitur  cuiquam?  Ymo  ignoscet  omnibus misericordiam implorantibus, cum sit Cesar et maiestas eius de Fonte defluat pietatis.  Huius  iudicium  omnem  severitatem  abhorret,  et  semper  citra medium plectens, ultra medium premiando se figit. Anne propterea nequam hominum applaudet audacias et initis presumptionum pocula propinabit? Absit, quoniam Augustus est. Et si Augustus, nonne relapsorum facinora vindicabit, et usque in Thessaliam persequetur, Thessaliam, inquam, finalis deletionis? [4]. Pone, sanguis Longobardorum coadductam barbariem; et si quid de Troyanorum Latinorumque semine superest, illi cede, ne cum sublimis aquila  fulguris  instar  descendens  afduerit,  abiectos  videat  pullos  eius,  et prolis proprie locum corvulis occupatum. Eya, facite, Scandinavie soboles, ut cuius merito trepidatis adventum quod ex vobis est presentiam sitiatis.
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole Nec seducat alludens cupiditas, more Sirenum nescio qua dulcedine vigiliam rationis mortificans. Preoccupetis faciem eius in confessione subiectionis, et in psalterio penitentie iubiletis, considerantes quia “potestati resistens Dei  ordinationi  resistit”;  et  qui  divine  ordinationi  repugnat,  voluntati omnipotentie coequali recalcitrat; et “durum est contra stimulum calcitrare”. [5]. Vos autem qui lugetis oppressi “animum sublevate, quoniam prope est  vestra salus”.  Assumite  rastrum  bone  humilitatis,  atque  glebis  exuste animositatis occatis, agellum sternite mentis vestre, ne forte celestis imber, sementem vestram ante iactum preveniens, in vacuum de altissimo cadat. Non  resiliat  gratia  Dei  ex  vobis  tanquam  ros  quotidianus  ex  lapide;  sed velut fecunda vallis concipite ac viride germinetis, viride dico fructiferum vere  pacis;  qua  quidem  viriditate  vestra  terra  vernante,  novus  agricola Romanorum  consilii  sui  boves  ad  aratrum  affectuosius  et  confidentius coniugabit. Parcite, parcite iam ex nunc, o carissimi, qui mecum iniuriam passi  estis,  ut  Hectoreus  pastor  vos  oves  de  ovili  suo  cognoscat;  cui  etsi animadversio  temporalis  divinitus  est  indulta,  tamen,  ut  eius  bonitatem redoleat  a  quo  velut  a  puncto  biffurcatur  Petri  Cesarisque  potestas, voluptuose familiam suam corrigit, sed ei voluptuosius miseretur. [6]. Itaque, si culpa vetus non obest, que plerunque supinatur ut coluber et vertitur in se ipsam, hinc utrique potestis advertere, pacem unicuique preparari, et insperate letitie iam primitias degustare. Evigilate igitur omnes et assurgite regi vestro, incole Latiales, non solum sibi ad imperium, sed, ut liberi, ad regimen reservati. [7].  Nec  tantum  ut  assurgatis  exhortor  sed  ut  illius  obstupescatis aspectum.  Qui  bibitis  fluenta  eius  eiusque  maria  naviga  tis;  qui  calcatis arenas  littorum  et  Alpium  summitates,  que  sue  sunt;  qui  publicis quibuscunque gaudetis, et res privatas vinculo sue legis, non aliter, possidetis; nolite, velut ignari, decipere vosmetipsos, tanquam sompniantes, in cordibus et dicentes: “Dominum non habemus”. Hortus enim eius et lacus est quod celum circuit; nam “Dei est mare, et ipse fecit illud, et aridam fundaverunt manus  eius”.  Unde  Deum  romanum  Principem  predestinasse  relucet  in miris effectibus; et verbo Verbi confirmasse posterius profitetur Ecclesia. [8]. Nempe si “a creatura mundi invisibilia Dei, per ea que facta sunt, intellecta conspiciuntur”, et si ex notioribus nobis innotiora; si simpliciter interest humane apprehensioni ut per motum celi Motorem intelligamus et eius velle; facile predestinatio hec etiam leviter intuentibus innotescet
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole Nam si a prima scintillula huius ignis re volvamus preterita, ex quo scilicet Argis hospitalitas est a Frigibus denegata, et usque ad Octaviani triumphos mundi  gesta  revisere  vacet;  nonnulla  eorum  videbimus  humane  virtutis omnino culmina transcendisse, et Deum per homines, tanquam per celos novos,  aliquid  operatum  fuisse.  Non  etenim  semper  nos  agimus,  quin interdum utensilia Dei sumus; ac voluntates humane, quibus inest ex natura libertas, etiam inferioris affectus inmunes quandoque aguntur, et obnoxie voluntati eterne sepe illi ancillantur ignare. [9]. Et si hec, que uti principia sunt, ad probandum quod queritur non sufficiunt,  quis  non  ab  illata  conclusione  per  talia  precedentia  mecum oppinari  cogetur,  pace  videlicet  annorum  duodecim  orbem  totaliter amplexata,  que,  sui  sillogizantis  faciem  Dei  filium,  sicut  opere  patrato, ostendit? Et hic, cum ad revelationem Spiritus, homo factus, evangelizaret in  terris,  quasi  dirimens  duo  regna,  sibi  et  Cesari  universa  distribuens, alterutri iussit reddi que sua sunt. [10]. Quod si pertinax animus poscit ulterius, nondum annuens veritati, verba Christi examinet etiam iam ligati; cui cum potestatem suam Pilatus obiceret, Lux nostra de sursum esse asseruit quod ille iactabat qui Cesaris ibi auctoritate vicaria ge rebat officium. “Non igitur ambuletis sicut et gentes ambulant in vanitate sensus” tenebris obscurati; sed aperite oculos mentis vestre, ac videte quoniam regem nobis celi ac terre Dominus ordinavit. Hic est  quem  Petrus,  Dei  vicarius,  honorificare  nos  monet:  quem  Clemens, nunc Petri successor, luce Apostolice benedictionis illuminat; ut ubi radius spiritualis non sufficit, ibi splendor minoris luminaris illustret. VI Dantes Alagherii Florentinus et exul inmeritus scelestissimis Florentinis intrinsecis. [1]. Eterni pia providentia Regis, qui dum celestia sua bonitate perpetuat, infera nostra despiciendo non deserit, sacrosancto Romanorum Imperio res humanas disposuit gubernandas, ut sub tanti serenitate presidii genus mortale quiesceret, et ubique, natura poscente, civiliter degeretur. Hoc etsi divinis comprobatur elogiis, hoc etsi solius podio rationis innixa contestatur antiquitas, non leviter tamen veritati applaudit quod, solio augustali vacante,  totus  orbis  exorbitst,  quod  nauclerus  et  remiges  in  navicula  Petri dormitant et quod Ytalia misera, sola, privatis arbitriis derelicta omnique publico moderamine destituta, quanta ventorum fluentorumve concussio-
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole ne feratur verba non caperent sed et vix Ytali infelices lacrimis metiuntur. Igitur in hanc Dei manifestissimam voluntatem quicunque temere presumendo tumescunt, si glaudius Eius qui dicit “Mea est ultio” de celo non cecidit, ex nunc severi iudicis adventante iudicio pallore notentur. [2].  Vos  autem  divina  iura  et  humana  transgredientes,  quos  dira cupiditatis ingluvies paratos in omne nefas illexit, nonne terror secunde mortis exagitat, ex quo, primi et soli iugum libertatis horrentes in romani Principis,  mundi  regis  et  Dei  ministri,  gloriam  fremuistis,  atque  iure prescriptionis utentes, debite subiectionis officium denegando, in rebellionis vesaniam maluistis insurgere? An ignoratis, amentes et discoli, publica iura cum sola temporis terminatione finiri, et nullius prescriptionis calculo fore obnoxia?  Nempe  legum  sanctiones  alme  declarant,  et  humana  ratio percotando  decernit,  publica  rerum  dominia,  quantalibet  diuturnitate neglecta nunquam posse vanescere vel abstenuata conquiri; nam quod ad omnium cedit utilitatem, sine omnium detrimento interire non potest, vel etiam  infirmari;  et  hoc  Deus  et  natura  non  vult,  et  mortalium  penitus abhorreret adsensus. Quid, fatua tali oppinione summota, tanquam alteri Babilonii,  pium  deserentes  imperium  nova  regna  temptatis,  ut  alia  sit Florentina  civilitas,  alia  sit  Romana?  Cur  apostolice  monarchie  similiter invidere non libet, ut si Delia geminatur in celo, geminetur et Delius? Atqui si male ausa rependere vobis terrori non est, territet saltim obstinata precordia quod non modo sapientia, sed initium eius ad penam culpe vobis ablatum est. Nulla etenim conditio delinquentis formidolosior, quam impudenter et  sine  Dei  timore  quicquid  libet  agentis.  Hac  nimirum  persepe animadversione  percutitur  impius,  ut  moriens  obliviscatur  sui  qui  dum viveret oblitus est Dei. [3].  Sin  prorsus  arrogantia  vestra  insolens  adeo  roris  altissimi,  ceu cacumina Gelboe, vos fecit exsortes, ut Senatus eterni consulto restitisse timori  non  fuerit,  nec  etiam  non  timuisse  timetis;  nunquid  timor  ille perniciosus, humanus videlicet atque mundanus, abesse poterit, superbissimi vestri sanguinis vestreque multum lacrimande rapine inevitabili naufragio properante? An septi vallo ridiculo cuiquam defensioni confiditis? O male concordes! o mira cupidine obcecati! Quid vallo sepsisse, quid propugnaculis et pinnis urbem armasse iuvabit, cum advolaverit aquila in auro terribilis, que nunc Pirenen, nunc Caucason, nunc Athlanta supervolans, militie celi magis confortata sufflamine, vasta maria quondam transvolando despexit?
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole quid,  cum  adfore  stupescetis,  miserrimi  hominum,  delirantis  Hesperie domitorem? Non equidem spes, quam frustra sine more fovetis, reluctantia ista iuvabitur, sed hac obice iusti regis adventus inflammabitur amplius, ac, indignata, misericordia semper concomitans eius exercitum avolabit; et quo false  libertatis  trabeam  tueri  existimatis,  eo  vere  servitutis  in  ergastula concidetis. Miro namque Dei iudicio quandoque agi credendum est, ut unde  digna  supplicia  impius  declinare  arbitratur,  inde  in  ea  gravius precipitetur; et qui divine voluntati reluctatus est et sciens et volens, eidem militet nesciens atque nolens. [4]. Videbitis edificia vestra non necessitati prudenter instructa sed delitiis inconsulte mutata,  que  Pergama  rediviva  non  cingunt,  tam  ariete  ruere, tristes, quam igne cremari. Videbitis plebem circunquaque furentem nunc in contraria, pro et contra, deinde in idem adversus vos horrenda clamantem, quoniam  simul  et  ieiuna  et  timida  nescit  esse.  Templa  quoque  spoliata, cotidie matronarum frequentata concursu, parvulosque admirantes et inscios peccata patrum luere destinatos videre pigebit. Et si presaga mens mea non fallitur,  sic  signis  veridicis  sicut  inexpugnabilibus  argumentis  instructa prenuntians, urbem diutino merore confectam in manus alienorum tradi finaliter, plurima vestri parte seu nece seu captivitate deperdita, perpessuri exilium  pauci  cum  fletu  cernetis.  Utque  breviter  colligam,  quas  tulit calamitates illa civitas gloriosa in fide pro libertate Saguntum, ignominiose vos eas in perfidia pro servitute subire necesse est. [5].  Nec  ab  inopina  Parmensium  fortuna  sumatis  audaciam,  qui malesuada fame urgente murmurantes invicem “prius moriamur et in media arma ruamus”, in castra Cesaris, absente Cesare, proruperunt nam et hii, quanquam de Victoria victoriam sint adepti, nichilominus ibi sunt de dolore dolorem memorabiliter consecuti. Sed recensete fulmina Federici prioris, et Mediolanum consulite pariter et Spoletum; quoniam ipsorum perversione  simul  et  eversione  discussa  viscera  vestra  nimium  dilatata frigescent,  et  corda  vestra  nimium  ferventia  contrahentur. A,  Tuscorum vanissimi, tam natura quam vitio insensati! Quam in noctis tenebris malesane mentis pedes oberrent ****ante oculos pennatorum, nec perpenditis nec figuratis ignari. Vident namque vos pennati et inmaculati in via, quasi stantes in limine carceris, et miserantem quempiam, ne forte vos liberet captivatos et  in  compedibus  astrictos  et  manicis,  propulsantes.  Nec  advertitis dominantem cupidinem, quia ceci estis, venenoso susurrio blandientem,
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole minis frustatoriis cohibentem, nec non captivantem vos in lege peccati, ac sacratissimis  legibus  que  iustitie  naturalis  imitantur  ymaginem,  parere vetantem; observantia quarum, si leta, si libera, non tantum non servitus esse  probatur,  quin  ymo  perspicaciter  intuenti  liquet  ut  est  ipsa  summa libertas. Nam quid aliud hec nisi liber cursus voluntatis in actum quem suis leges mansuetis expediunt? Itaque solis existentibus liberis qui voluntarie legi  obediunt,  quos  vos  esse  censebitis  qui,  dum  pretenditis  libertatis affectum, contra leges universas in legum principem conspiratis? [6]. O miserrima Fesulanorum propago, et iterum iam punita barbaries! An  parum  timoris  prelibata  incutiunt?  Omnino  vos  tremere  arbitror vigilantes, quanquam spem simuletis in facie verboque mendaci, at que in somniis expergisci plerunque, sive pavescentes infusa presagia, sive diurna consilia  recolentes.  Verum  si  merito  trepidantes  insanisse  penitet  non dolentes, ut in amaritudinem penitentie metus dolorisque rivuli confluant, vestris animis infigenda supersunt, quod Romane rei baiulus hic divus et triumphator Henricus, non sua privata sed publica mundi commoda sitiens, ardua queque pro nobis aggressus est sua sponte penas nostras participans, tanquam ad ipsum, post Christum, digitum prophetie propheta direxerit Ysaias, cum, spiritu Dei revelante, predixit: “Vere languores nostros ipse tulit et dolores nostros ipse portavit”. Igitur tempus amarissime penitendi vos temere presumptorum, si dissimulare non vultis, adesse conspicitis. Et sera penitentia hoc a modo venie genitiva non erit, quin potius tempestive animadversionis exordium. Est enim: quoniam peccator percutitur, ut ‘sine retractatione moriatur’. Scriptum  pridie  Kalendas  Apriles  in  finibus  Tuscie  sub  fontem  Sarni, faustissimi cursus Henrici Cesaris ad Ytaliam anno primo. VII Sanctissimo  gloriosissimo  atque  felicissimo  triumphatori  et  domino singulari domino Henrico divina providentia Romanorum Regi et semper Augusto devotissimi sui Dantes Alagherii Florentinus et exul inmeritus ac universaliter omnes Tusci qui pacem desiderant, terre osculum ante pedes. [1]. Inmensa Dei dilectione testante, relicta nobis est pacis hereditas, ut in sua mira dulcedine militie nostre dura mitescerent, et in usu eius patrie triumphantis  gaudia  mereremur.  At  livor  antiqui  et  implacabilis  hostis, humane prosperitati semper et latenter insidians, nonnullos exheredando volentes, ob tutoris absentiam nos alios impius denudavit invitos. Hinc diu
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole super flumina confusionis deflevimus, et patrocinia iusti regis incessanter implorabamus, qui satellitium sevi tyranni disperderet et nos in nostra iustitia reformaret.  Cumque  tu,  Cesaris  et  Augusti  successor,  Apennini  iuga transiliens  veneranda  signa  Tarpeia  retulisti,  protinus  longa  substiterunt suspiria lacrimarumque diluvia desierunt, et, ceu Titan preoptatus exoriens, nova spes Latio seculi melioris effulsit. Tunc plerique vota sua prevenientes in  iubilo  tam  Saturnia  regna  quam  Virginem  redeuntem  cum  Marone cantabant. [2]. Verum quia sol noster, sive desiderii fervor hoc submoneat sive facies veritatis, aut morari iam creditur aut retrocedere supputatur, quasi Iosue denuo vel Amos filius imperaret, incertitudine dubitare compellimur et in vocem  Precursoris  irrumpere  sic:  “Tu  es  qui  venturus  es,  an  alium expectamus?”. Et quamvis longa sitis in dubium que sunt certa propter esse propinqua, ut adsolet, furibunda deflectat, nichilominus in te credimus et speramus, asseverantes te Dei ministrum et Ecclesie filium et Romane glorie promotorem. Nam et ego qui scribo tam pro me quam pro aliis, velut decet imperatoriam maiestatem benignissimum vidi et clementissimum te audivi,  cum  pedes  tuos  manus  mee  tractarunt  et  labia  mea  debitum persolverunt. Tunc exultavit in te spiritus meus, cum tacitus dixi mecum: “Ecce Agnus Dei, ecce qui tollit peccata mundi”. [3]. Sed quid tam sera moretur segnities admiramur, quando iamdudum in valle victor Eridani non secus Tusciam derelinquis, pretermittis et negligis, quam si iura tutanda Imperii circumscribi Ligurum finibus arbitreris; non prorsus, ut suspicamur, advertens, quoniam Romanorum gloriosa potestas nec metis  Ytalie  nec  tricornis  Europe  margine  coarctatur.  Nam  etsi  vim passa in angustum gubernacula sua contraxerit, undique tamen de inviolabili  iure  fluctus  Amphitritis  attingens  vix  ab  inutili  unda  Oceani  se circumcingi dignatur. Scriptum etenim nobis est: Nascetur pulcra Troyanus origine Cesar imperium Occeano, famam qui terminet astris.   Et  cum  universaliter  orbem  describi  edixisset  Augustus,  ut  bos  noster evangelizans  accensus  Ignis  eterni  flamma  remugit,  si  non  de  iustissimi principatus aula prodiisset edictum, unigenitus Dei Filius homo factus ad profitendum  secundum  naturam  assumptam  edicto  se  subditum, nequaquam tunc nasci de Virgine voluisset; non enim suasisset iniustum, quem “omnem iustitiam implere” decebat.
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole [4].  Pudeat  itaque  in  angustissima  mundi  area  irretiri  tam  diu  quem mundus omnis expectat; et ab Augusti circumspectione non defluat quod Tuscana tyrannis in dilationis fiducia confortatur, et cotidie malignantium cohortando  superbiam  vires  novas  accumulat,  temeritatem  temeritati adiciens. Intonet iterum vox illa Curionis in Cesarem: Dum trepidant nullo firmate robore partes, tolle moras; semper nocuit differre paratis: par labor atque metus pretio maiore petuntur Intonet illa vox increpitantis Anubis iterum in Eneam: Si te nulla movet tantarum gloria rerum, nec super ipse tua moliris laude laborem, Ascanium surgentem et spes heredis luli respice, cui regnum Ytalie Romanaque tellus debentur. [5]. Iohannes namque, regius primogenitus tuus et rex, quem, post diei orientis occasum, mundi successiva posteritas prestolatur, nobis est alter Ascanius, qui vestigia magni genitoris observans, in  Turnos ubique sicut leo deseviet et in Latinos velut agnus mitescet. Precaveant sacratissimi regis alta consilia, ne celeste iudicium Samuelis illa verba reasperent: “Nonne cum parvulus esses in oculis tuis, caput in tribubus Israel factus es, unxitque te Dominus in regem super Israel, et misit te Deus in via et ait: Vade et interfice peccatores Amalech?”. Nam et tu in regem sacratus es ut Amalech percutias et Agag non parcas, atque ulciscaris Illum qui misit te de gente brutali et de festina sua sollempnitate; que quidem et Amalech et Agag sonare dicuntur. [6].  Tu Mediolani tam vernando quam hiemando moraris et hydram pestiferam per capitum amputationem reris extinguere? Quod si magnalia gloriosi Alcide recensuisses, te ut illum falli cognosceres, cui pestilens animal, capite  repullulante  multiplici,  per  damnum  crescebat,  donec  instanter magnanimus vite principium impetivit. Non etenim ad arbores extirpandas valet ipsa ramorum incisio quin iterum multiplicius virulenter ramificent, quousque radices incolumes fuerint ut prebeant alimentum. Quid, preses unice  mundi,  peregisse  preconicis  cum  cervicem  Cremone  deflexeris contumacis? nonne tunc vel Brixie vel Papie rabies inopina turgescet? Ymo, que cum etiam flagellata resederit, mox alia Vercellis vel Pergami vel alibi returgebit, donec huius scatescentie causa radicalis tollatur, et radice tanti erroris avulsa, cum trunco rami pungitivi arescant. Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
16 � Dante Alighieri   Epistole [7].  An  ignoras,  excellentissime  principum,  nec  de  specula  summe celsitudinis  deprehendis  ubi  vulpecula  fetoris  istius,  venantium  secura, recumbat? Quippe  nec  Pado  precipiti,  nec  Tiberi  tuo  criminosa  potatur verum Sarni fluenta torrentis adhuc rictus eius inficiunt, et Florentia, forte nescis?,  dira  hec  pernicies  nuncupatur.  Hec  est  vipera  versa  in  viscera genitricis;  hec  est  languida  pecus  gregem  domini  sui  sua  contagione commaculans;  hec  Myrrha  scelestis  et  impia  in  Cinyre  patris  amplexus exestuans; hec Amata illa impatiens, que, repulso fatali connubio, quem fata  negabant  generum  sibi  adscire  non  timuit,  sed  in  bella  furialiter provocavit, et demum, male ausa luendo, laqueo se suspendit. Vere matrem viperea feritate dilaniare contendit, dum contra Roman cornua rebellionis exacuit, que ad ymaginem suam atque similitudinem fecit illam. Vere fumos, evaporante  sanie,  vitiantes  exhalat  et  inde  vicine  pecudes  et  inscie contabescunt,  dum  falsis  illiciendo  blanditiis  et  figmentis  aggregat  sibi finitimos  et  infatuat  aggregatos.  Vere  in  paternos  ardet  ipsa  concubitus, dum improba procacitate conatur summi Pontificis, qui pater est patrum, adversum  te  violare  assensum.  Vere  “Dei  ordinationi  resistit”,  proprie voluntatis  ydolum  venerando,  dum  regem  aspernata  legiptimum  non erubescit insana regi non suo iura non sua pro male agendi potestate pacisci. Sed attendat ad laqueum mulier furiata quo se innectit. Nam sepe quis in reprobum sensum traditur, ut traditus faciat ea que non conveniunt; que quamvis iniusta sint opera, iusta tamen supplicia esse noscuntur. [8]. Eia itaque, rumpe moras, proles altera Isai, sume tibi fiduciam de oculis  Domini  Dei  Sabaoth  coram  quo  agis,  et  Goliam  hunc  in  funda sapientie tue atque in lapide virium tuarum prosterne; quoniam in eius occasu nox et umbra timoris castra Philistinorum operiet: fugient Philistei et liberabitur Israel. Tunc hereditas nostra, quam sine intermissione deflemus ablatam, nobis erit in integrum restituta; ac quemadmodum, sacrosancte Ierusalem  memores,  exules  in  Babilone  gemiscimus,  ita  tunc  cives  et respirantes in pace, confusionis miserias in gaudio recolemus. Scriptum  in  Tuscia  sub  fonte  Sarni  xv  Kalendas  Maias,  divi  Henrici faustissimi cursus ad Ytaliam anno primo. VIII [IX] Serenissime atque piissime domine domine Margarite celestis miserationis intuitu  Romanorum  regine  et  semper  Auguste,  devotissima  sua  G.  de Batifolle Dei et Imperii gratia largiente comitissa in Tuscia palatina, flexis humiliter genibus reverentie debitum exhibet. Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
17 � Dante Alighieri   Epistole Regalis  epistole  documenta  gratuita  ea  qua  potui  veneratione  recepi, intellexi devote. Sed cum de prosperitate successuum vestri felicissimi cursus familiariter intimata concepi, quanto libens animus concipientis arriserit, placet potius commendare silentio tanquam nuntio meliori non enim verba significando sufficiunt ubi mens ipsa quasi debria superatur. Itaque suppleat regie Celsitudinis apprehensio que scribentis humilitas explicare non potest. At quamvis insinuata per litteras ineffabiliter grata fuerint et iocunda, spes amplior tamen et letandi causas accumulat et simul vota iusta confectat. Spero  equidem,  de  celesti  provisione  confidens  quam  nunquam  falli  vel prepediri posse non dubito et que humane civilitati de Principe singulari providit,  quod  exordia  vestri  regni  felicia  semper  in  melius  prosperata procedent.  Sic  igitur  in  presentibus  et  futuris  exultans,  ad  Auguste clementiam sine ulla hesitatione recurro, et suppliciter tempestiva deposco quatenus me sub umbra tutissima vestri Culminis taliter collocare dignemini, ut cuiusque sinistrationis ab estu sim semper et videar esse secura. IX [X] Illustrissime atque piissime domine domine Margarite divina providentia Romanorum regine et semper Auguste fidelissima sua G. de Batifolle Dei et  imperialis  indulgentie  gratia  comitissa  in  Tuscia  palatina,  cum promptissima  recommendatione  se  ipsam  et  voluntarium  ab  obsequia famulatum. Cum  pagina  vestre  Serenitatis  apparuit  ante  scribentis  et  gratulantis aspectum, experta est mea pura fidelitas quam in dominorum successibus corda subditorum fidelium colletentur. Nam per ea que continebantur in ipsa, cum tota cordis hilaritate concepi qualiter dextera summi Regis vota Cesaris  et  Auguste  feliciter  adimplebat.  Proinde  gradum  mee  fidelitatis experta  petentis  audeo  iam  inire  officium.  Ergo  ad  audientiam  vestre Sublimitatis exorans et suppliciter precor et devote deposco quatenus mentis oculis intueri dignemini prelibate interdum fidei puritatem. Verum quia nonnulla regalium clausularum videbatur hortari ut, si quando nuntiorum facultas adesset, Celsitudini regie aliquid peroptando de status mei conditione referrem, quamvis quedam presumptionis facies interdicat, obedientie  tamen  suadente  virtute  obediam.  Audiat,  ex  quo  iubet, Romanorum pia et serena Maiestas, quoniam tempore missionis presentium coniunx  predilectus  et  ego,  Dei  dono,  vigebamus  incolumes,  liberorum sospitate gaudentes, tanto solito letiores quanto signa resurgentis Imperii meliora iam secula promittebant. Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
18 � Dante Alighieri   Epistole Missum de Castro Poppii xv Kalendas Iunias, faustissimi cursus Henrici Cesaris ad Ytaliam anno primo. � [VIII] Gloriosissime  atque  clementissime  domine  domine  Margarite  divina providentia Romanorum regine et semper Auguste, G. de Batifolle Dei et adiuvalis Magnificentie gratia comitissa in Tuscia palatina, tam debite quam devote subiectionis officium ante pedes. Gratissima  regie  Benignitatis  epistola  et  meis  oculis  visa  letanter  et manibus fuit assumpta reverenter, ut decuit. Cumque significata per illam mentis  aciem  penetrando  dulcescerent,  adeo  spiritus  lectitantis  fervore devotionis incaluit, ut nunquam possint ·superare oblivia nec memorla sine gaudio memorare. Nam quanta vel qualis ego, ut ad enarrandum michi de sospitate  consortis  et  sua,  utinam  diuturna!,  coniunx  fortissima  Cesaris condescendat? Quippe tanti pondus honoris neque merlta gratulantis neque dignitas postulabat; sed nec etiam inclinari humanorum graduum dedecuit apicem, unde, velut a vivo fonte, sancte civilitatis exempla debent inferioribus emanare. Dignas itaque persolvere grates non opis est hominis; verum ab homine alienum  esse  non  reor  pro  insufficientie  supplemento  Deum  exorare quandoque. Nunc ideo regni siderii iustis precibus atque piis aula pulsetur, et  impetret  supplicantis  affectus  quatenus  mundi  gubernator  eternus condescensui  tanto  premia  coequata  retribuat,  et  ad  auspitia  Cesaris  et Auguste dexteram gratie coadiutricis extendat; ut qui romani principatus imperio barbaras nationes et cives in mortalium tutamenta subegit, delirantis evi familiam sub triumphis et gloria sui Henrici reformet in melius. XI [Cardinalibus ytalicis Dantes de Florentia, etc.]. [1].  “Quomodo  sola  sedet  civitas  plena  populo!  facta  est  quasi  vidua domina  gentium”.  Principum  quondam  Phariseorum  cupiditas  que sacerdotium vetus abominabile fecit, non modo levitice prolis ministerium transtulit, quin et preelecte civitati David obsidionem peperit et ruinam. Quod quidem de specula punctali eternitatis intuens qui solus eternus est, mentem Deo dignam viri prophetici per Spiritum Sanctum sua iussione impressit, et is sanctam Ierusalem velut exstinctam per verba presignata et nimium, proh dolor!, iterata deflevit. [2]. Nos quoque eundem Patrem et Filium, eundem Deum et hominem,
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole nec non eandem Matrem et Virginem profitentes, propter quos et propter quorum salutem ter de caritate interrogatum et dictum est: Petre, pasce sacrosanctum ovile; Romam  cui, post tot triumphorum pompas, et verbo et opere Christus orbis confirmavit imperium, quam etiam ille Petrus, et Paulus gentium predicator, in apostolicam sedem aspergine proprii sanguinis consecravit,  cum Ieremia, non lugenda prevenientes, sed post ipsa dolentes, viduam et desertam lugere compellimur. [3]. Piget, heu!, non minus quam plagam lamentabilem cernere heresium, quod impietatis fautores, Iudei, Saraceni et gentes, sabbata nostra rident, et, ut fertur, conclamant: “Ubi est Deus eorum?”; et quod forsan suis insidiis apostate  Potestates  contra  defensantes  Angelos  hoc  adscribunt;  et,  quod horribilius est, quod astronomi quidam et crude prophetantes necessarium asserunt quod, male usi libertate arbitrii, eligere maluistis. [4].  Vos  equidem,  Ecclesie  militantis  veluti  primi  prepositi  pili,  per manifestam orbitam Crucifixi currum Sponse regere negligentes, non aliter quam falsus auriga Pheton exorbitastis; et quorum sequentem gregem per saltus  peregrinationis  huius  illustrare  intererat,  ipsum  una  vobiscum  ad precipitium traduxistis. Nec adimitanda recenseo — cum dorsa, non vultus, ad Sponse vehiculum habeatis, et vere dici possetis, qui Prophete ostensi sunt, male versi ad templum — vobis ignem de celo missum despicientibus, ubi nunc are ab alieno calescunt; vobis columbas in templo vendentibus ubi  que  pretio  mensurari  non  possunt,  in  detrimentum  hinc  inde commorantium venalia facta sunt. Sed attendatis ad funiculum, attendatis ad  ignem  neque  patientiam  contemnatis  Illius  qui  ad  penitentiam  vos expectat. Quod si de prelibato precipitio dubitatur quid aliud declarando respondeam, nisi quod in Alcimum cum Demetrio consensistis? [5]. Forsitan ‘et quis iste, qui Oze repentinum supplicium non formidans, ad arcam, quamvis labantem, se erigit?’ indignanter obiurgabitis. Quippe de  ovibus  pascue  Iesu  Christi  minima  una  sum;  quippe  nulla  pastorali auctoritate abutens, quoniam divitie mecum non sunt. Non ergo divitiarum, sed gratia Dei sum id quod sum, et “zelus domus eius comedit me”. Nam etiam in “ore lactentium et infantium” sonuit iam Deo placita veritas, et cecus natus veritatem confessus est, quam Pharisei non modo tacebant, sed et maligne reflectere conabantur. Hiis habeo persuasum quod audeo. Habeo preter  hec  preceptorem  Phylosophum  qui,  cuncta  moralia  dogmatizans, amicis omnibus veritatem docuit preferendam. Nec Oze presumptio quam
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole obiectandam quis crederet, quasi temere prorumpentem me inficit sui tabe reatus; quia ille ad arcam, ego ad boves calcitrantes et per abvia distrahentes attendo.  Ille  ad  arcam  proficiat  qui  salutiferos  oculos  ad  naviculam fluctuantem aperuit. [6]. Non itaque videor quemquam exacerbasse ad iurgia; quin potius confusionis ruborem et in vobis et aliis, nomine solo archimandritis, per orbem dumtaxat pudor eradicatus non sit totaliter, accendisse; cum de tot pastoris officium usurpantibus, de tot ovibus, et si non abactis, neglectis tamen et incustoditis in pascuis, una sola vox, sola pia, et hec privata, in matris Ecclesie quasi funere audiatur. [7].  Quidni?  Cupiditatem  unusquisque  sibi  duxit  in  uxorem, quemadmodum et vos, que nunquam pietatis et equitatis, ut caritas, sed semper impietatis et iniquitatis est genitrix. A, mater piissima, sponsa Christi, que  in  aqua  et  Spiritu  generas  tibi  filios  ad  ruborem!  Non  caritas,  non Astrea, sed filie sanguisuge facte sunt tibi nurus; que quales pariant tibi fetus, preter Lunensem pontificem omnes alii contestantur. Iacet Gregorius tuus in telis aranearum; iacet Ambrosius in neglectis clericorum latibulis; iacet Augustinus abiectus, Dionysius, Damascenus et Beda; et nescio quod ‘Speculum’, Innocentium, et Ostiensem declamant. Cur non? Illi Deum querebant, ut finem et optimum; isti census et beneficia consecuntur. [8]. Sed, o patres, ne me phenicem extimetis in orbe terrarum; omnes enim que garrio murmurant aut mussant aut cogitant aut sommant et que inventa non attestantur. Nonnulli sunt in admiratione suspensi: an semper et hoc silebunt, neque Factori suo testimonium reddent? Vivit Dominus, quia qui movit linguam in asina Balaam, Dominus est etiam modernorum brutorum. [9]. Iam garrulus factus sum: vos me coegistis. Pudeat ergo tam ab infra, non de celo ut absolvat, argui vel moneri. Recte quidem nobiscum agitur, cum ex ea parte pulsatur ad nos ad quam cum ceteris sensibus inflet auditum, ac  pariat  pudor  in  nobis  penitudinem,  primogenitam  suam,  et  hec propositum emendationis aggeneret. [10]. Quod ut gloriosa longanimitas foveat et defendat, Romam urbem, nunc utroque lumine destitutam, nunc Annibali nedum alii miserandam, solam sedentem et viduam prout superius proclamatur, qualis est, pro modulo vestre ymaginis ante mentales oculos affigatis oportet. Et ad vos hec sunt maxime qui sacrum Tiberim parvuli cognovistis. Nam etsi Latiale caput pie cunctis est Ytalis diligendum tanquam comune sue civilitatis principium, Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
21 � Dante Alighieri   Epistole vestrum iuste censetur accuratissime colere ipsum, cum sit vobis principium ipsius quoque esse. Et si ceteros Ytalos in presens miseria dolore confecit et rubore confudit, erubescendum esse vobis dolendumque quis dubitet, qui tam insolite sui vel Solis eclipsis causa fuistis?  Tu pre omnibus, Urse, ne degradati college perpetuo remanerent inglorii; et illi, ut militantis Ecclesie veneranda insignia que forsan non emeriti sed inmeriti coacti posuerant, apostolici culminis auctoritate resumerent. Tu quoque, transtiberine sectator factionis alterius ut ira defuncti Antistitis in te velut ramus insitionis in trunco non suo frondesceret, quasi triumphatam Carthaginem nondum exueras, illustrium Scipionum patrie potuisti hunc animum sine ulla tui iudicii contradictione preferre. [11]. Emendabitur quidem  quanquam non sit quin nota cicatrix infamis Apostolicam Sedem usque ad ignem, cui celi qui nunc sunt et terra sunt reservati, deturpet, si unanimes omnes qui huiusmodi exorbitationis fuistis auctores,  pro  Sponsa  Christi,  pro  sede  Sponse  que  Roma  est,  pro  Ytalia nostra, et ut plenius dicam, pto tota civitate peregrinante in terris, viriliter propugnetis, ut de palestra iam cepti certaminis undique ab Occeani margine circumspecta, vosmetipsos cum gloria offerentes, audire possitis: “Gloria in excelsis”; et ut Vasconum obprobrium qui tam dira cupidine conflagrantes Latinorum gloriam sibi usurpare contendunt, per secula cuncta futura sit posteris in exemplum. XII [Amico Florentino]. [1]. In litteris vestris et reverentia debita et affectione receptis, quam repatriatio  mea  cure  sit  vobis  et  animo,  grata  mente  ac  diligenti animadversione concepi; et inde tanto me districtius obligastis, quanto rarius exules invenire amicos contingit. Ad illarum vero significata responsio, etsi non erit qualem forsan pusillanimitas appeteret aliquorum, ut sub examine vestri consilii ante iudicium ventiletur, affectuose deposco. [2]. Ecce igitur quod per litteras vestras meique nepotis nec non aliorum quamplurium amicorum, significatum est michi per ordinamentum nuper factum Florentie super absolutione bannitorum quod si solvere vellem certam pecunie quantitatem vellemque pati notam oblationis, et absolvi possem et redire ad presens. In qua quidem duo ridenda et male preconsiliata sunt, pater; dico male preconsiliata per illos qui talia expresserunt, nam vestre littere discretius et consultius clausulate nichil de talibus continebant.
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole [3].  Estne  ista  revocatio  gratiosa  qua  Dantes  Alagherii  revocatur  ad patriam, per trilustrium fere perpessus exilium? Hocne meruit innocentia manifesta quibuslibet? hoc sudor et labor continuatus in studio? Absit a viro phylosophie domestico temeraria tantum cordis humilitas, ut more cuiusdam Cioli et aliorum infamium quasi vinctus ipse se patiatur offerri! Absit a viro predicante iustitiam ut perpessus iniurias, iniuriam inferentibus, velut benemerentibus, pecuniam suam solvat! [4]. Non est hec via redeundi ad patriam, pater mi; sed si alia per vos ante aut deinde per alios invenitur que fame Dantisque honori non deroget, illam non lentis passibus acceptabo; quod si per nullam talem Florentia introitur, nunquam Florentiam introibo. Quidni? nonne solis astrorumque specula ubique conspiciam? nonne dulcissimas veritates potero speculari ubique  sub  celo,  ni  prius  inglorium  ymo  ignominiosum  populo Florentineque civitati me reddam? Quippe nec panis deficiet. XIII Magnifico atque victorioso domino domino Cani Grandi de la Scala sacratissimi Cesarei Principatus in urbe Verona et civitate Vicentie Vicario generali,  devotissimus  suus  Dantes  Alagherii  florentinus  natione  non moribus,  vitam  orat  per  tempora  diuturna  felicem  et  gloriosi  nominis perpetuum incrementum. [1].  Inclita  vestre  Magnificentie  laus,  quam  fama  vigil  volitando disseminat, sic distrahit in diversa diversos, ut hos in spem sue prosperitatis attollat, hos exterminii deiciat in terrorem. Huius quidem preconium, facta modernorum exsuperans, tanquam veri existentia latius arbitrabar aliquando superfluum.  Verum ne diuturna me nimis incertitudo suspenderet, velut Austri  regina  Ierusalem  petiit,  velut  Pallas  petiit  Elicona,  Veronam  petii fidis oculis discursurus audita, ibique magnalia vestra vidi, vidi beneficia simul  et  tetigi;  et  quemadmodum  prius  dictorum  ex  parte  suspicabar excessum, sic posterius ipsa facta excessiva cognovi. Quo factum ut ex auditu solo cum quadam animi subiectione benivolus prius exstiterim, sed ex visu postmodum devotissimus et amicus. [2]. Nec reor amici nomen assumens, ut nonnulli forsitan obiectarent, reatum  presumptionis  incurrere,  cum  non  minus  dispares  connectantur quam  pares  amicitie  sacramento.  Nam  si  delectabiles  et  utiles  amicitias inspicere libeat, illis persepius inspicienti patebit preheminentes inferioribus coniugari personas. Et si ad veram ac per se amicitiam torqueatur intuitus, nonne  summorum  illustriumque  principum  plerunque  viros  fortuna Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
23 � Dante Alighieri   Epistole obscuros, honestate preclaros, amicos fuisse constabit? Quidni, cum etiam Dei et hominis amicitia nequaquam impediatur excessu? Quod si cuiquam quod asseritur nunc videretur indignum, Spiritum Sanctum audiat, amicitie sue participes quosdam homines profitentem; nam in Sapientia de sapientia legitur  “quoniam  infinitus  thesaurus  est  hominibus,  quo  qui  usi  sunt, participes facti sunt amicitie Dei”. Sed habet imperitia vulgi sine discretione iudicium; et quemadmodum solem pedalis magnitudinis arbitratur, sic et circa mores vana credulitate decipitur. Nos autem quibus optimum quod est in nobis noscere datum est, gregum vestigia sectari non decet, quin ymo suis erroribus obviare tenemur. Nam intellectu ac ratione degentes, divina quadam libertate dotati, nullis consuetudinibus astringuntur; nec mirum, cum non ipsi legibus, sed ipsis leges potius dirigantur. Liquet igitur quod superius  dixi,  me  scilicet  esse  devotissimum  et  amicum,  nullatenus  esse presumptum. [3].  Preferens  ergo  amicitiam  vestram  quasi  thesaurum  carissimum, providentia diligenti et accurata solicitudine illam servare desidero. Itaque, cum in dogmatibus moralis negotii amicitiam adequari et salvari analogo doceatur, ad retribuendum pro collatis beneficiis plus quam semel analogiam sequi mihi votivum est; et propter hoc munuscula mea sepe multum conspexi et ab invicem segregavi nec non segregata percensui, digniusque gratiusque vobis inquirens. Neque ipsi preheminentie vestre congruum comperi magis quam Comedie sublimen canticam que decoratur titulo Paradisi; et illam sub presenti epistola, tanquam sub epigrammate proprio dedicatam, vobis ascribo, vobis offero, vobis denique recommendo. [4].  Illud  quoque  preterire  silentio  simpliciter  inardescens  non  sinit affectus quod in hac donatione plus dono quam domino et honoris et fame conferri videri potest; quin ymo cum eius titulo iam presagium de gloria vestri nominis amplianda satis attentis videbar expressisse; quod de proposito. Sed zelus gratie vestre, quam sitio vitam parvipendens, a primordio metam prefixam urgebit ulterius. Itaque, formula consumata epistole ad introductionem  oblati  operis  aliquid  sub  lectoris  officio  compendiose aggrediar. [5]. Sicut dicit Phylosophus in secundo Metaphysicorum, “sicut res se habet ad esse, sic se habet ad veritatem”; cuius ratio est, quia veritas de re, que in veritate consistit tanquam in subiecto, est similitudo perfecta rei sicut est. Eorum vero que sunt, quedam sic sunt ut habeant esse absolutum in se; quedam sunt ita ut habeant esse dependens ab alio per relationem Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
24 � Dante Alighieri   Epistole quandam, ut eodem tempore esse et ad aliud se habere ut relativa; sicut pater et filius, dominus et servus, duplum et dimidium, totum et pars, et huiusmodi, in quantum talia. Propterea quod esse talium dependet ab alio, consequens est quod eorum veritas ab alio dependeat; ignorato enim dimidio, nunquam cognoscitur duplum, et sic de aliis. [6].  Volentes igitur aliqualem introductionem tradere de parte operis alicuius, oportet aliquam notitiam tradere de toto cuius est pars. Quapropter et ego, volens de parte supra nominata totius Comedie aliquid tradere per modum introductionis, aliquid de toto opere premittendum existimavi, ut facilior et perfectior sit ad partem introitus. Sex igitur sunt que in principio cuiusque doctrinalis operis inquirenda sunt videlicet subiectum, agens, forma, finis, libri titulus, et genus phylosophie. De istis tria sunt in quibus pars ista quam vobis destinare proposui variatur a toto, scilicet subiectum, forma et titulus; in aliis vero non variatur, sicut apparet inspicienti; et ideo circa considerationem de toto ista tria inquirenda seorsum sunt: quo facto, satis  patebit  ad  introductionem  partis.  Deinde  inquiremus  alia  tria  non solum per respectum ad totum, sed etiam per respectum ad ipsam partem oblatam. [7]. Ad evidentiam itaque dicendorum sciendum est quod istius operis non est simplex sensus, ymo dici potest polisemos, hoc est plurium sensuum; nam primus sensus est qui habetur per litteram, alius est qui habetur per significata per litteram. Et primus dicitur litteralis secundus vero allegoricus sive moralis sive anagogicus. Qui modus tractandi, ut melius pateat, potest considerari  in  hiis  versibus:  “In  exitu  Israel  de  Egipto,  domus  Iacob  de populo barbaro, facta est Iudea sanctificatio eius, Israel potestas eius”. Nam si ad litteram solam inspiciamus, significatur nobis exitus filiorum Israel de Egipto, tempore Moysis; si ad allegoriam, nobis significatur nostra redemptio facta  per  Christum;  si  ad  moralem  sensum,  significatur  nobis  conversio anime  de  luctu  et  miseria  peccati  ad  statum  gratie;  si  ad  anagogicum, significatur exitus anime sancte ab huius corruptionis servitute ad eterne glorie  libertatem.  Et  quanquam  isti  sensus  mistici  variis  appellentur nominibus, generaliter omnes dici possunt allegorici, cum sint a litterali sive historiali diversi. Nam allegoria dicitur ab ‘alleon’ grece, quod in latinum dicitur ‘alienum’, sive ‘diversum’. [8]. Hiis visis, manifestum est quod duplex oportet esse subiectum, circa  quod  currant  alterni  sensus.  Et  ideo  videndum  est  de  subiecto  huius operis,  prout  ad  litteram  accipitur;  deinde  de  subiecto,  prout  allegorice Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
25 � Dante Alighieri   Epistole sententiatur. Est ergo subiectum totius operis, litteraliter tantum accepti, status animarum post mortem simpliciter sumptus; nam de illo et circa illum totius operis versatur processus. Si vero accipiatur opus allegorice, subiectum est homo prout merendo et demerendo per arbitrii libertatem iustitie premiandi et puniendi obnoxius est. [9]. Forma vero est duplex: forma tractatus et forma tractandi. Forma tractatus est triplex, secundum triplicem divisionem. Prima divisio est, qua totum opus dividitur in tres canticas. Secunda, qua quelibet cantica dividitur in cantus. Tertia, qua quilibet cantus dividitur in rithimos. Forma sive modus tractandi est poeticus, fictivus descriptivus, digressivus, transumptivus, et cum hoc diffinitivus, divisivus, probativus, improbativus, et exemplorum positivus. [10].  Libri  titulus  est:  ‘Incipit  Comedia  Dantis  Alagherii,  florentini natione non moribus’. Ad cuius notitiam sciendum est quod comedia dicitur a ‘comos’ villa et ‘oda’ quod est cantus, unde comedia quasi ‘villanus cantus’. Et est comedia genus quoddam poetice narrationis ab omnibus aliis differens. Differt ergo a tragedia in materia per hoc, quod tragedia in principio est admirabilis  et  quieta,  in  fine  seu  exitu  est  fetida  et  horribilis;  et  dicitur propter hoc a ‘tragos’ quod est hircus et ‘oda’ quasi ‘cantus hircinus’, id est fetidus ad modum hirci; ut patet per Senecam in suis tragediis. Comedia vero inchoat asperitatem alicuius rei, sed eius materia prospere terminatur, ut patet per Terentium in suis comediis. Et hinc consueverunt dictatores quidam in suis salutationibus dicere loco salutis ‘tragicum principium et comicum finem’. Similiter differunt in modo loquendi: elate et sublime tragedia; comedia vero remisse et humiliter, sicut vult Oratius in sua Poetria, ubi licentiat aliquando comicos ut tragedos loqui, et sic e converso: Interdum tamen et vocem comedia tollit, iratusque Chremes tumido delitigat ore; et tragicus plerunque dolet sermone pedestri Telephus et Peleus, etc. Et per hoc patet quod Comedia dicitur presens opus. Nam si ad materiam respiciamus, a principio horribilis et fetida est quia Infernus, in fine prospera, desiderabilis et grata, quia Paradisus; ad modum loquendi, remissus est modus et humilis quia locutio vulgaris in qua et muliercule comunicant. Sunt et alia genera narrationum poeticarum, scilicet carmen bucolicum, elegia, satira, et sententia votiva, ut etiam per Oratium patere potest in sua Poetria; sed de istis ad presens nichil dicendum est. Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
26 � Dante Alighieri   Epistole [11]. Potest amodo patere quomodo assignandum sit subiectum partis oblate.  Nam  si  totius  operis  litteraliter  sumpti  sic  est  subiectum,  status animarum post mortem non contractus sed simpliciter acceptus, manifestum est quod hac in parte talis status est subiectum, sed contractus, scilicet status animarum  beatarum  post  mortem.  Et  si  totius  operis  allegorice  sumpti subiectum est homo prout merendo et demerendo per arbitrii libertatem est iustitie premiandi et puniendi obnoxius, manifestum est in hac parte hoc subiectum contrahi, et est homo prout merendo obnoxius est iustitie premiandi. [12]. Et sic patet de forma partis per formam assignatam totius; nam si forma tractatus in toto est triplex, in hac parte tantum est duplex, scilicet divisio cantuum et rithimorum. Non eius potest esse propria forma divisio prima, cum ista pars sit prime divisionis. [13].  Patet  etiam  de  libri  titulo;  nam  titulus  totius  libri  est  ‘Incipit Comedia etc.’, ut supra; titulus autem huius partis est ‘Incipit cantica tertia Comedie Dantis etc. que dicitur Paradisus’. [14]. Inquisitis hiis tribus in quibus variatur pars a toto, videndum est de aliis tribus in quibus nulla variatio est a toto. Agens igitur totius et partis est ille qui dictus est, et totaliter videtur esse. [15]. Finis totius et partis esse posset et multiplex, scilicet propinquus et remotus;  sed,  omissa  subtili  investigatione,  dicendum  est  breviter  quod finis totius et partis est removere viventes in hac vita de statu miserie et perducere ad statum felicitatis. [16]. Genus vero phylosophie sub quo hic in toto et parte proceditur, est morale negotium, sive ethica; quia non ad speculandum, sed ad opus inventum est totum et pars. Nam si in aliquo loco vel passu pertractatur ad modum speculativi negotii hoc non est gratia speculativi negotii, sed gratia operis; quia, ut ait Phylosophus in secundo Metaphysicorum, “ad aliquid et nunc speculantur practici aliquando”. [17]. Hiis itaque premissis, ad expositionem littere secundum quandam prelibationem accedendum est, et illud prenuntiandum quod expositio littere nichil aliud est quam forme operis‘msnifestatio. Dividitur ergo ista pars, seu tertia cantica que Paradisus dicitur, principaliter in duas partes, scilicet, in  prologum  et  partem  executivam.  Pars  secunda  incipit  ibi:  ‘Surgit mortalibus per diversas fauces’. [18]. De parte prima sciendum est quod quamvis comuni ratione dici posset exordium,  proprie autem  loquendo  non  debet  dici  nisi  prologus; Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
27 � Dante Alighieri   Epistole quod Phylosophus in tertio Rethoricorum videtur innuere, ubi dicit quod “proemium est principium in oratione rethorica sicut prologus in poetica et preludium in fistulatione”. Est etiam prenotandum quod prenuntiatio ista,  que  comuniter  exordium  dici  potest,  aliter  fit  a  poetis,  aliter  fit  a rethoribus.  Rethores  enim  concessere  prelibare  dicenda  ut  animum comparent auditoris; sed poete non solum hoc faciunt, quin ymo post hec invocationem quandam emittunt. Et hoc est eis conveniens, quia multa invocatione opus est eis, cum aliquid contra comunem modum hominum a superioribus substantiis petendum est, quasi divinum quoddam munus. Ergo presens prologus dividitur in partes duas, quia in prima premittitur quid dicendum sit, in secunda invocatur Apollo; et incipit secunda pars ibi: ‘O bone Apollo, ad ultimum laborem’. [19]. Propter primam partem notandum quod ab bene exordiendum tria requiruntur, ut dicit Tullius in Nova Rethorica scilicet ut benivolum et attentum et docilem reddat aliquis auditorem; et hoc maxime in admirabili genere cause, ut ipsemet Tullius dicit. Cum ergo materia circa quam versatur presens tractatus sit admirabilis, et propterea ad admirabile reducenda, ista tria intenduntur in principio exordii sive prologi. Nam dicit se dicturum ea que vidit in primo celo et retinere mente potuit. In quo dicto omnia illa tria comprehenduntur; nam in utilitate dicendorum benivolentia paratur; in admirabilitate  attentio;  in  possibilitate  docilitas.  Utilitatem  innuit,  cum recitaturum se dicit ea que maxime allectiva sunt desiderii humani, scilicet gaudia Paradisi; admirabilitatem tangit, cum promittit se tam ardua tam sublimia dicere, scilicet conditiones regni celestis; possibilitatem ostendit, cum  dicit  se  dicturum  que  mente  retinere  potuit;  si  enim  ipse,  et  alii poterunt. Hec omnia tanguntur. in verbis illis ubi dicit se fuisse in primo celo, et quod dicere vult de re gno celesti quicquid in mente sua, quasi thesaurum, potuit retinere.  Viso igitur de bonitate ac perfectione prime partis prologi, ad litteram accedatur. [20]. Dicit ergo quod ‘gloria primi Motoris’, qui Deus est, ‘in omnibus partibus universi resplendet’, sed ita ut ‘in aliqua parte magis, et in aliqua minus’.  Quod  autem  ubique  resplendeat,  ratio  et  auctoritas  manifestat. Ratio sic: Omne quod est, aut habet esse a se, aut ab alio: sed constat quod habere  esse  a  se  non  convenit  nisi  uni,  scilicet  primo  seu  principio,  qui Deus est, cum habere esse non arguat per se necesse esse, et per se necesse esse non competat nisi uni, scilicet primo seu principio, quod est causa omnium; ergo omnia que sunt, preter unum ipsum, habent esse ab alio. Si Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
28 � Dante Alighieri   Epistole ergo  accipiatur  ultimum  in  universo,  non  quodcunque,  manifestum  est quod id habet esse ab aliquo; et illud a quo habet, a se vel ab aliquo habet. Si a se, sic est primum; si ab aliquo, et illud similiter vel a se vel ab aliquo. Et cum esset sic procedere in infinitum in causis agentibus, ut probatur in secundo Metaphysicorum, erit devenire ad primum, qui Deus est. Et sic, mediate vel inmediate, omne quod habet esse habet esse ab eo; quia ex eo quod  causa  secunda  recipit  a  prima,  influit  super  causatum  ad  modum recipientis et reddentis radium, propter quod causa prima est magis causa. Et hoc dicitur in libro De Causis quod “omnis causa primaria plus influit super suum causatum quam causa universalis secunda”. Sed hoc quantum ad esse. [21].  Quantum  vero  ad  essentiam,  probo  sic:  Omnis  essentia,  preter primam, est causata, aliter essent plura que essent per se necesse esse, quod est impossibile: quod causatum, vel a natura est vel ab intellectu, et quod a natura,  per  consequens  causatum  est  ab  intellectu,  cum  natura  sit  opus intelligentie; omne ergo quod est causatum, est causatum ab aliquo intellectu vel mediate vel inmediate. Cum ergo virtus sequatur essentiam cuius est virtus,  si  essentia  intellectiva,  est  tota  et  unius  que  causat.  Et  sic quemadmodum prius devenire erat ad primam causam ipsius esse sic nunc essentie et virtutis. Propter quod patet quod omnis essentia et virtus procedat a  prima,  et  intelligentie  inferiores  recipiant  quasi  a  radiante,  et  reddant radios superioris ad suum inferius ad modum speculorum. Quod satis aperte tangere videtur Dionysius de Celesti Hierarchia loquens. Et propter hoc dicitur in libro De Causis quod “omnis intelligentia est plena formis”. Patet ergo quomodo ratio manifestat divinum lumen, id est divinam bonitatem sapientiam et virtutem, resplendere ubique. [22].  Similiter  etiam  et  scientius  facit  auctoritas.  Dicit  enim  Spiritus Sanctus per Hieremiam: “Celum et terram ego impleo”; et in Psalmo: “Quo ibo a spiritu tuo? et quo a facie tua fugiam? Si ascendero in celum, tu illic es,  si  descendero  in  infernum,  ades.  Si  sumpsero  pennas  meas  etc.”.  Et Sapientia  dicit  quod  “Spiritus  Domini  replevit  orbem  terrarum”.  Et Ecclesiasticus in quadragesimo secundo: “Gloria Domini plenum est opus eius”. Quod etiam scriptura paganorum contestatur; unde Lucanus in nono: “Iuppiter est quodcunque vides, quocunque moveris”. [23]. Bene ergo dictum est cum dicit quod divinus radius sive divina gloria,  ‘per  universum  penetrat  et  resplendet’:  penetrat,  quantum  ad essentiam; resplendet, quantum ad esse. Quod autem subicit de ‘magis et Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
29 � Dante Alighieri   Epistole minus’,  habet  veritatem  in  manifesto;  quoniam  videmus  in  aliquo excellentiori gradu essentiam aliquam, aliquam vero in inferiori; ut patet de  celo  et  elementis,  quorum  quidem  illud  incorruptibile,  illa  vero corruptibilia sunt. [24].  Et  postquam  premisit  hanc  veritatem,  prosequitur  ab  ea circumloquens Paradisum; et dicit quod fuit in celo illo quod de gloria Dei, sive de luce, recipit affluentius. Propter quod sciendum quod illud celum est celum supremum, continens corpora universa et a nullo contentum, intra quod omnia corpora moventur, ipso in sempiterna quiete permanente *** et a nulla corporali substantia virtutem recipiens. Et dicitur empyreum, quod est idem quod celum igne sui ardoris flagrans; non quod in eo sit ignis vel ardor materialis, sed spiritualis, quod est amor sanctus sive caritas. [25]. Quod autem de divina luce plus recipiat, potest probari per duo: primo,  per  suum  omnia  continere  et  a  nullo  contineri;  secundo,  per sempiternam suam quietem sive pacem. Quantum ad primum probatur sic: Continens se habet ad contentum in naturali situ sicut formativum ad formabile,  ut  habetur  in  quarto  Physicorum:  sed  in  naturali  situ  totius universi primum celum est omnia continens; ergo se habet ad omnia sicut formativum ad formabile, quod est se habere per modum cause. Et cum omnis vis causandi sit radius quidam influens a prima causa que Deus est, manifestum est quod illud celum quod magis habet rationem cause, magis de luce divina recipit. [26].  Quantum  ad  secundum,  probatur  sic:  Omne  quod  movetur, movetur propter aliquid quod non habet, quod est terminus sui motus; sicut celum lune movetur propter aliquam partem sui, que non habet illud ubi ad quod movetur; et quia sui pars quelibet non adepto quolibet ubi, quod est impossibile, movetur ad aliud, inde est quod semper movetur et nunquam  quiescit,  et  est  eius  appetitus.  Et  quod  dico  de  celo  lune, intelligendum est de omnibus, preter primum. Omne ergo quod movetur est  in  aliquo  defectu,  et  non  habet  totum  suum  esse  simul.  Illud  igitur celum quod a nullo movetur, in se in qualibet sui parte habet quicquid potest modo perfecto, ita quod motu non indiget ad suam perfectionem. Et  cum  omnis  perfectio  sit  radius  primi,  quod  est  in  summo  gradu perfectionis;  manifestum  est  quod  celum  primum  magis  recipit  de  luce primi,  qui  est  Deus.  Ista  tamen  ratio  videtur  arguere  ad  destructionem antecedentis, ita quod simpliciter et secundum formam arguendi non probat.
Epistole di Dante Alighieri
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli � Dante Alighieri   Epistole Sed  si  consideremus  materiam  eius,  bene  probat,  quia  de  quodam sempiterno, in quo potest defectus sempiternari: ita quod si Deus non dedit sibi motum, patet quod non dedit sibi materiam in aliquo egentem. Et per hanc suppositionem tenet argumentum ratione materie; et est similis modus arguendi  ac  si  dicerem:  Si  homo  est,  est  risibile;  nam  in  omnibus convertibilibus tenet similis ratio gratia materie. Sic ergo patet: cum dicit ‘in illo celo, quod plus de luce Dei recipit’, intelligit circumloqui Paradisum, sive celum empyreum. [27].  Premissis  quoque  rationibus  consonanter  dicit  Phylosophus  in primo De Celo quod celum “tanto habet honorabiliorem materiam istis inferioribus, quanto magis elongatum est ab hiis que hic”. Ad hoc etiam posset adduci quod dicit Apostolus ad Ephesios de Christo: “Qui ascendit super omnes celos, ut adimpleret omnia”. Hoc est celum delitiarum Domini;  de  quibus  delitiis  dicitur  contra  Luciferum  per  Ezechielem:  “Tu signaculum similitudinis, sapientia plenus et perfectione decorus in deliciis Paradisi Dei fuisti”. [28].  Et  postquam  dixit  quod  fuit  in  loco  illo  Paradisi  per  suam circumlocutionem,  prosequitur  dicens  se  vidisse  aliqua  que  recitare  non potest qui descendit. Et reddit causam dicens ‘quod intellectus in tantum profundat se in ipsum ‘desiderium suum’, quod est Deus, ‘quod memoria sequi non potest. Ad que intelligenda sciendum est quod intellectus humanus in  hac  vita,  propter  connaturalitatem  et  affinitatem  quam  habet  ad substantiam intellectualem separatam, quando elevatur, in tantum elevatur, ut memoria post reditum deficiat propter transcendisse humanum modum. Et hoc insinuatur nobis per Apostolum ad Corinthios loquentem, ubi dicit: “Scio hominem, sive in corpore sive extra corpus nescio, Deus scit, raptum usque ad tertium celum, et vidit arcana Dei, que non licet homini loqui”. Ecce, postquam humanam rationem intellectus ascensione transierat, quid extra se ageretur non recordabatur. Et hoc est insinuatum nobis in Matheo, ubi tres discipuli ceciderunt in faciem suam, nichil postea recitantes, quasi obliti. Et in Ezechiele scribitur: “Vidi, et cecidi in faciem meam”. Et ubi ista invidis non sufficiant, legant Richardum de Sancto Victore in iibro De Contemplatione,  legant  Bernardum  in  libro  De  Consideratione,  legant Augustinum in libro De Quantitate Anime, et non invidebunt. Si vero in dispositionem  elevationis  tante  propter  peccatum  loquentis  oblatrarent, legant Danielem, ubi et Nabuchodonosor invenient contra peccatores aliqua vidisse divinitus, oblivionique mandasse. Nam “qui oriri solem suum facit Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Epistole di Dante Alighieri
Nell’atto V, II SCENA, vengono Consalvo e Bartolomeo che si lamentava di lui, come consapevole e complice della burla fattagli da Cencio; e  cossì,  dalle  paroli  venuti  a’  pugni,  [III  SCENA]  furno  sopragionti  da Sanguino e compagni in guisa di capitano e birri: li quali, sotto specie di volerle menare in priggione, le legarono co le mani a dietro, e, avendole menati a parte più remota, gionsero le mani dell’uno alle mani dell’altro, a schena a schena: e cossì gli levorno le borse e vestimenti, come si vede nel discorso  delle  IV,  V,  VI,  VII,  VIII  SCENA  E  poi  [nella  XII  SCENA] avendono caminato, per fianco e fianco, per incontrarsi con alcuno che le slegasse, giunsero al fine dov’era Gio. Bernardo e Carubina che andavano oltre: i quali volendo arrivare, Consalvo, con affrettar troppo il passo, fe’ cascar Bartolomeo che si tirò lui appresso; e rimasero cossì, sin che [XIII SCENA] sopravenne Scatamuré e le sciolse, e le mandò per diversi camini a proprie case. Manfurio  [nell’atto I,  V SCENA] comincia ad altitonare; e viene ad esser  conosciuto  da  Sanguino  per  pecora  da  pastura:  cioè  ch’i  marioli cominciorno a formar dissegno sopra il fatto suo. Nell’atto II, I SCENA, vien burlato dal s[ignor] Ottaviano, che prima monstrava maravigliarsi di sui bei discorsi, appresso de far poco conto di suoi poemi, per conoscere come si portava quando era lodato, e come quando era o meno o più biasimato. E [II SCENA] partitosi il s[ignor] Ottaviano, porge Manfurio una lettera amatoria al suo Pollula, inviandola a m[esser] Bonifacio, per il cui servizio l’avea composta: la quale epistola poi [nella VII SCENA] viene ad essere letta e considerata da Sanguino e Pollula. Nell’atto  III,  [IV  SCENA],  sguaina  un  poema  contra  il  s[ignor] Ottaviano, in vendetta della poca stima che fece di sui versi, sopra i quali mentre  discorre  con  il  suo  Pollula,  sopraviene  m[esser]  Gioan  Bernardo [SCENA VII], col qual discorse sin tanto che gli cascò la pazienza. Ritorna [nella XI SCENA], appare con Corcovizzo, che fe’ di modo che gli tolse i scudi de mano. Or, mentre di ciò [XII SCENA] si lagna e fa strepito, gli occorreno Batta e Marca e [XIII SCENA] Sanguino: i quali, ponendolo in speranza di ritrovar il furbo e ricovrare il furto, li ferno cangiar le vesti e lo menorno via. Nell’atto IV, XI SCENA, riviene cossì mal vestito com’era, lamentandosi che gli secondi marioli gli aveano tolte le vestimenta talari e pileo prezioso, facendolo rimaner solo, nel passar di certa stanza; e con questo avea  vergogna  di  ritornar  a  casa.  Aspetta  il  più  tardi,  retirandosi  in  un Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Il Candelaio di Giordano Bruno
Cossì bisogna guidar quest’opra, per la doctrina di Ermete e di Geber. La materia di tutti metalli è Mercurio: a Saturno appartiene il piombo, a Giove il stagno, a Marte il ferro, al Sole l’oro, a Venere il bronzo, alla Luna l’argento.  Lo  argento  vivo  si  attribuisce  a  Mercurio  particularmente,  e  si  trova nella sustanza di tutti gli altri metalli: però si dice nuncio di Dei, maschio co  maschii,  e  femina  co  femine.  Di  questi  metalli  Mercurio  Trimegisto chiamò  il  cielo  padre,  e  la  terra  madre;  e  disse  che  questa  madre  ora  è impregnata ne monti, or nelle valli, or nelle campagne, or nel mare, or ne gli abissi ed antri: il quale enigma ti ho detto che cosa significa. Nel grembo de la terra la materia di tutti metalli afferma esser questa insieme col solfro il dottissimo Avicenna, nell’Epistola scritta ad Hazez: alla quale opinione postpongo  quella  di  Ermete,  che  vuole  la  materia  di  metalli  esserno  gli elementi tutti; ed insieme con Alberto Magno chiamo ridicula la sentenza 29 Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Il Candelaio di Giordano Bruno
Vade, vade. Adesdum, Pollula, hai considerata la proprietà di questo uomo, il quale, or ora, è da noi absentato? Costui, da principio, si burlava di voi di una sorte; al fine, vi dava la baia d’un’altra sorte. Non pensi tutto ciò esser per invidia che gli inepti portano a noi altri — melius diceretur “alii’, differentia faciente aliud — eruditi? Tutto vi credo, essendo voi mio maestro, e per farvi piacere. De iis hactenus, missa faciamus haec. Or ora, voglio gire a ispedir le muse contra questo Ottaviano; e, come gli ho fatti udire, in proposito di altro, gli porcini epiteti, posthac in suo proposito, voglio che odi quelli di uno inepto giudicator della doctrina altrui. Ecco, vi porgo una epistola amatoria fatta ad istanzia di m[esser] Bonifacio, il quale, per gratificare alla sua amasia, mi 38 Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Il Candelaio di Giordano Bruno
A dio, m[esser] Barra. Ben venuto, cor mio, onde venite, dov’andate? Vo cercando m[esser] Bonifacio, per donargli questa carta. Che cosa l’è, si può vedere? Non è cosa ch’io possa tener ascosta a voi. E una epistola amatoria, la quale maestro Manfurio gli ha composta, che lui vuole inviare non so a chi sua inamorata. Ah ah ah, alla signora Vittoria! Veggiamo che cosa contiene. Leggete voi, toh. Bonifacius Luccus D.  Vittoria Blancae S.P .D. “Quando il rutilante Febo scuote dall’oriente il radiante capo, non sì bello in questo superno emisfero appare, come alla mia concupiscibile il tuo exilarante volto, tra tutte l’altre belle pulcherrima signora  Vittoria;...” — Che ti ho detto io? non ho io divinato? Leggete pur oltre. “... laonde maraviglia non fia, né sii anco veruno che, inarcando le ciglia, la rugosa fronte increspi, — nemo scilicet miretur, nemini dubium sit...” — Che diavolo di modo di parlar a donne è questo? lei non intende parlare per gramatico, ah ah... Eh, di grazia, sequite. “... nemini dubium sit, si l’arcifero puerulo con quell’arco medesmo, la di cui piaga ha sentito  lo in varie forme cangiato gran monarca  Giove, — Divum pater atque hominum rex, — hammi negli precordii penetrato con del suo quadrello la punta, il vostro gentilissimo nome indelebilmente con quella  sculpendovi.  Però,  per  le  onde  stigie,  —  giuramento  a  i  Celicoli inviolando...” — Vada in bordello questo becco pedante, con le sue cifre; e questo grosso modorro che potrà donar ad intendere con questa lettera? Bonifacio vuol far del dotto; e lei non crederà che sii cosa sua. Oltre che, mi par una dotta coglioneria quel che cqui si contiene. Toh, io ne ho letto pur troppo, non ne voglio veder più. Si costui non ave altro battiporta, che questa pistola, non ce l’attacca questa settimana. Cossì credo io: le donne voglion lettere rotonde. Ideste de gli carlini, e vogliono il ritratto de lo Re. Andiamo avanti, ché voglio dirti un poco a lungo; e questo negocio lo farai dopoi. Andiamo. Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Il Candelaio di Giordano Bruno
La Cena de le Ceneri ............................................................................................... 5 Sonetto  proemiale – Al mal contento ...................................................................... 6 Proemiale epistola .................................................................................................... 7 Dialogo I ............................................................................................................... 13 Dialogo II.............................................................................................................. 28 Dialogo III ............................................................................................................ 42 Prima proposta di Nundinio .................................................................................. 42 Da la seconda proposta di Nundinio ...................................................................... 43 La terza proposta del dottor Nundinio ................................................................... 51 Quarta proposta del Nundinio ............................................................................... 52 Quinta proposta di Nundinio ................................................................................ 55 Dialogo IV ............................................................................................................ 60 Dialogo V .............................................................................................................. 71
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli Giordano Bruno   La Cena de le Ceneri   Proemiale epistola � Proemiale epistola scritta all’illustrissimo ed eccellentissimo signor Di Mauvissiero cavalier de l’Ordine  del  Re  e  Conseglier  del  suo  privato  Conseglio,  Capitano  di cinquant’uomini d’arma, Governator generale di S. Desiderio ed Ambasciator di Francia in Inghilterra. Or eccovi, Signor, presente, non un convito nettareo de l’Altitonante, per una maestà; non un protoplastico, per una umana desolazione; non quel d’Assuero, per un misterio; non di Lucullo, per una ricchezza; non di Licaone, per un sacrilegio; non di Tieste, per una trage dia; non di Tantalo, per un supplicio; non di Platone, per una filosofia; non di Diogene, per una miseria; non de le sanguisughe, per una bagattella; non d’un arciprete di  Pogliano,  per  una  bernesca;  non  d’un  Bonifacio  candelaio,  per  una comedia; ma un convito sì grande, sì picciolo; sì maestrale, sì disciplinale; sì sacrilego, sì religioso; sì allegro, sì colerico; sì aspro, sì giocondo; sì magro fiorentino, sì grasso bolognese; sì cinico, sì sardanapalesco; sì bagattelliero, sì serioso; sì grave, sì mattacinesco; sì tragico, sì comico; che, certo, credo che non vi sarà poco occasione da dovenir eroico, dismesso; maestro, discepolo; credente, mescredente; gaio, triste; saturnino, gioviale; leggiero, ponderoso; canino, liberale; simico, consulare; sofista con Aristotele, filosofo con Pitagora; ridente con Democrito, piangente con Eraclito. Voglio dire: dopo ch’arrete odorato con i peripatetici, mangiato con i pitagorici, bevuto con stoici, potrete aver ancora da succhiare con quello che, mostrando i denti, avea un riso sì gentile, che con la bocca toccava l’una e l’altra orecchia. Perché, rompendo l’ossa e cavandone le midolla, trovarete cosa da far dissoluto san Colombino, patriarca de gli Gesuati, far impetrar qualsivoglia mercato, smascellar le simie e romper silenzio a qualsivoglia cemiterio. Mi dimandarete: che simposio, che convito è questo? È una cena. Che cena? De le ceneri. Che vuol dir cena de le ceneri? Fuvi posto forse questo  pasto  innante?  Potrassi  forse  dir  qua:  cinerem  tamquam  panem manducabam? Non, ma è un convito fatto dopo il tramontar del sole, nel primo giorno de la quarantana, detto da’ nostri preti dies cinerum, e talvolta giorno del memento. In che versa questo convito, questa cena? Non già in considerar l’animo ed effetti del molto nobile e ben creato sig. Folco Grivello, alla cui onorata stanza si convenne; non circa gli onorati costumi di que’ signori civilissimi, che, per esser spettatori ed auditori, vi furono presenti; ma circa un voler veder quantunque può natura in far due fanta-
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli Giordano Bruno   La Cena de le Ceneri   Proemiale epistola � stiche befane, doi sogni, due ombre e due febbri quartane: del che, mentre si va crivellando il senso istoriale, e poi si gusta e mastica, si tirano a proposito topografie, altre geografice, altre raziocinali, altre morali; speculazioni ancora, altre metafisiche, altre matematiche, altre naturali. Argomento del primo dialogo. Onde vedrete nel primo dialogo proposti in campo doi suggetti con la raggion di nomi loro, se la vorrete capire; secondo, in grazia loro, celebrata la scala del numero binario; terzo, apportate le condizioni lodabili della ritrovata e riparata filosofia; quarto, mostrato di quante lodi sia capace il Copernico; quinto, postivi avanti gli frutti de la nolana filosofia, con la differenza tra questo e gli altri modi di filosofare. Argomento del secondo dialogo. Vedrete nel secondo dialogo: prima la causa originale de la cena; secondo, una descrizion di passi e di passaggi, che più poetica e tropologica, forse, che istoriale sarà da tutti giudicata; terzo, come confusamente si precipita in una topografia morale, dove par che, con gli occhi di Linceo quinci e quindi guardando (non troppo fermandosi) cosa per cosa, mentre fa il suo  camino,  oltre  che  contempla  le  gran  machine,  mi  par  che  non  sia minuzzaria, né petruccia, né sassetto, che non vi vada ad intoppare. Ed ciò fa giusto com’un pittore; al qual non basta far il semplice ritratto de l’istoria; ma anco, per empir il quadro, e conformarsi con l’arte a la natura, vi depinge de le pietre, di monti, de gli arbori, di fonti, di fiumi, di colline; e vi fa veder qua un regio palaggio, ivi una selva, là un straccio di cielo, in quel canto un mezo sol che nasce, e da passo in passo un ucello, un porco, un cervio, un asino, un cavallo: mentre basta di questo far veder una testa, di quello un corno, de l’altro un quarto di dietro, di costui l’orecchie, di colui l’intiera descrizione; questo con un gesto ed una mina, che non tiene quello e quell’altro, di sorte che con maggior satisfazione di chi remira e giudica viene ad istoriar, come dicono, la figura. Cossì, al proposito, leggete e vedrete quel che voglio dire. Ultimo, si conclude quel benedetto dialogo con l’esser gionto a la stanza, esser graziosamente accolto e cerimoniosamente assiso a tavola.
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli Giordano Bruno   La Cena de le Ceneri   Proemiale epistola � Argomento del terzo dialogo. Vedrete il terzo Dialogo, secondo il numero de le proposte del dottor Nundinio, diviso in cinque parti. De quali la prima versa circa la necessità de l’una e de l’altra lingua. La seconda esplica l’intenzione del Copernico, dona risoluzione d’un dubio importantissimo circa le fenomie celesti, mostra la vanità del studio di perspettivi ed optici circa la determinazione della quantità di corpi luminosi, e porge circa questo nuova, risoluta e certissima dottrina. La terza mostra il modo della consistenza di corpi mondani; e dechiara essere infinita la mole de l’universo, e che invano si cerca il centro o la circonferenza del mondo universale, come fusse un de’ corpi particulari. La quarta afferma  esser  conformi  in  materia  questo mondo  nostro,  ch’è detto globo della terra, con gli mondi, che son gli corpi degli altri astri; e che è cosa da fanciulli aver creduto, e credere, altrimente; e che quei son tanti animali intellettuali; e che non meno in quelli vegetano ed intendono molti ed innumerabili individui semplici e composti, che veggiamo vivere e  vegetar  nel  dorso  di  questo.  La  quinta,  per  occasion  d’un  argomento ch’apportò Nundinio al fine, mostra la vanità di due grandi persuasioni, con le quali, e simili, Aristotele ed altri son stati acciecati sì, che non veddero esser vero e necessario il moto de la terra; e sono stati sì impediti, che non han  possuto  credere  quello  esser  possibile;  il  che  faccendosi,  vengono discoperti molti secreti de la natura sin al presente occolti. Argomento del quarto dialogo. Avete al principio del quarto dialogo mezzo per rispondere a tutte raggioni ed inconvenienti teologali, e per mostrar questa filosofia esser conforme alla vera teologia e degna d’esser faurita da le vere religioni. Nel resto vi se pone avanti uno, che non sapea né disputar, né dimandar a proposito; — il quale per esser più impudente ed arrogante pareva a gli più ignoranti più dotto ch’il dottor Nundinio;ma vedrete che non bastarebbono tutte le presse del mondo per cavar una stilla di succhio dal suo dire, — per prender materia da far dimandar Smitho, e rispondere il Teofilo; ma è a fatto soggetto de le spampanate di Prudenzio e di rovesci di Frulla. E certo mi rincresse che quella parte ve si trove.
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli Giordano Bruno   La Cena de le Ceneri   Proemiale epistola � Argomento del quinto dialogo. S’aggionge il quinto dialogo, vi giuro, non per altro rispetto che per non conchiudere sì sterilmente la nostra cena. Ivi primamente s’apporta la convenientissima disposizione di corpi nell’eterea reggione, mostrando che quello che si dice ottava sfera, Cielo de le fisse, non è sì fattamente un cielo, che que’ corpi, ch’appaiono lucidi siano equidistanti dal mezzo; ma che tali appaiono vicini, che son distanti di longhezza e latitudine l’uno da l’altro più che non possa essere l’uno e l’altro dal sole e da la terra. Secondo, che non sono sette erranti corpi solamente, per tal caggione che sette n’abbiamo  compresi  per  tali;  ma  che,  per  la  medesima  ragione,  sono  altri innumerabili, quali da gli antichi e veri filosofi non senza causa son stati nomati  aethera,  che  vuol  dire  corridori,  perché  essi  son  que’  corpi,  che veramente si muovono, e non l’imaginate sfere. Terzo, che cotal moto procede da principio interno necessariamente, come da propria natura ed anima; con la qual verità si destruggono molti sogni, tanto circa il moto attivo della  luna  sopra  l’acqui  ed  altre  sorte  d’umori,  quanto  circa  l’altre  cose naturali, che par che conoscano il principio de lor moto da efficiente esteriore. Quarto, determina contra que’ dubii, che procedeno con la stoltissima raggione della gravità e levità di corpi; e dimostra ogni moto naturale accostarsi al circolare o circa il proprio centro, o circa qualch’altro mezzo. Quinto,  fa  vedere  quanto  sia  necessario,  che  questa  terra  ed  altri  simili corpi si muovano non con una, ma con più differenze di moti; e che quelli non denno esser più, né meno di quattro semplici, benché concorrano in un composto; e dice quali siano questi ne la terra. Ultimo, promette di aggiongere per altri dialogi quel che par che manca al compimento di questa filosofia; e conchiude con una adiurazione di Prudenzio. Restarete  maravigliato,  come  con  tanta  brevità  e  sufficienza s’espediscano sì gran cose. Or qua, se vedrete talvolta certi men gravi propositi, che par che debbano temere di farsi innante alla superciliosa censura di Catone, non dubitate; perché questi Catoni saranno molto ciechi e pazzi, se non sapran scuoprir quel ch’è ascosto sotto questi Sileni. Se vi occoreno tanti  e  diversi  propositi  attaccati  insieme,  che  non  par  che  qua  sia  una scienza, ma dove sa di dialogo, dove di comedia, dove di tragedia, dove di poesia, dove d’oratoria; dove lauda, dove vitupera, dove dimostra ed insegna; dove ha or del fisico, or del matematico, or del morale, or del logico; in
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli Giordano Bruno   La Cena de le Ceneri   Proemiale epistola � conclusione, non è sorte di scienza, che non v’abbia di stracci. Considerate, Signore, che il dialogo è istoriale, dove, mentre si riferiscono l’occasioni, i moti,  i  passaggi,  i  rancontri,  i  gesti,  gli  affetti,  i  discorsi,  le  proposte,  le risposte,  i  propositi  ed  i  spropositi,  remettendo  tutto  sotto  il  rigore  del giudizio di que’ quattro, non è cosa, che non vi possa venir a proposito con qualche raggione. Considerate ancora, che non v’è parola ociosa; perché in tutte parti è da mietere e da disotterrar cose di non mediocre importanza, e forse piùlà dove meno appare. Quanto a quello che nella superficie si presenta, quelli che n’han donato occasione di far il dialogo, e forse una satira e  comedia,  han  modo  di  dovenir  più  circonspetti,  quando  misurano  gli uomini con quella verga, con la quale si misura il velluto, e con la lance di metalli bilanciano gli animi. Quelli, che sarrano spettatori o lettori, e che vedranno il modo, con cui altri son tocchi, hanno per farsi accorti ed imparar a l’altrui spese. Que’, che son feriti o punti, apriranno forse gli occhi; e vedendo la sua povertà, nudità, indignità, se non per amore, per vergogna almeno si potran correggere o cuoprire, se non vogliono confessare. Se vi par il nostro Teofilo e Frulla troppo grave e rigidamente toccare il dorso d’alcuni suppositi, considerate, Signor, che questi animali non han sì tenero  il  cuoio;  che  se  le  scosse  fussero  a  cento  doppia  maggiori,  non  le stimarebono punto, o sentirebbono più che se fussero palpate d’una fanciulla. Né vorrei che mi stimate degno di riprensione per quel che sopra sì fatte inepzie e tanto indegno campo, che n’han porgiuto questi dottori, abbiamo voluto exaggerar sì gravi e sì degni propositi; perché son certo, che sappiate esser differenza da togliere una cosa per fondamento, e prenderla per occasione. I fondamenti invero denno esser proporzionati alla grandezza, condizione e nobiltà de l’edificio; ma le occasioni possono essere di tutte sorte, per tutti effetti; perché cose minime e sordide son semi di cose grande ed eccellenti, sciocchezze e pazzie sogliono provocar gran consegli, giudizii ed invenzioni. Lascio ch’è manifesto, che gli errori e delitti han molte volte porgiuta occasione a grandissime regole di giustizia e di bontade. Se  nel  ritrare  vi  par  che  i  colori  non  rispondano  perfettamente  al vivo, e gli delineamenti non vi parranno al tutto proprii, sappiate ch’il difetto  è  provenuto  da  questo,  che  il  pittore  non  ha  possuto  essaminar  il ritratto con que’ spacii e distanze, che soglion prendere i maestri de l’arte; perché, oltre che la tavola, o il campo era troppo vicino al volto e gli occhi, non si possea retirar un minimo passo a dietro, o discostar da l’uno e l’altro
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli Giordano Bruno   La Cena de le Ceneri   Proemiale epistola � canto, senza timor di far quel salto, che feo il figlio del famoso defensor di Troia. Pur, tal qual è, prendete questo ritratto, ove son que’ doi, que’ cento, que’ mille, que’ tutti; atteso che non vi si manda per informarvi di quel che sapete, né per gionger acqua al rapido fiume del vostro giudizio ed ingegno; ma perché so, che secondo l’ordinario, benché conosciamo le cose più perfettamente al vivo, non sogliamo però dispreggiar il ritratto e la rapresentazion di quelle. Oltre che son certo, ch’il generoso animo vostro drizzarà l’occhio della considerazion più alla gratitudine dell’affetto con cui si dona, che al presente della mano che vi porge. Questo s’è drizzato a voi, che siete più vicino e vi mostrate più propizio e più favorevole al nostro Nolano, e però vi siete reso più degno supposito di nostri ossequi in questo clima, dove i mercanti senza conscienza e fede son facilmente Cresi, e gli virtuosi senz’oro non son difficilmente Diogeni. A voi, che con tanta munificenza e liberalità avete accolto il Nolano al vostro tetto e luogo più eminente di vostra casa; dove, se questo terreno, in vece che manda fuori mille torvi gigantoni, producesse altri tanti Alessandri Magni, vedreste più di cinquecento venir a corteggiar questo Diogene, il qual per grazia de le stellenon ave altro, che voi che gli venga a levar il sole, se pur (per non farlo più povero di quel cinico mascalzone) manda qualche diretto o reflesso raggio dentro quella buca, che sapete. A voi si consacra, che in questa Britannia rapresentate l’altezza di sì magnanimo, sì grande e sì potente Re, che dal generosissimo petto de l’Europa, con la voce de la sua fama fa rintronar gli estremi cardini de la terra; quello che, quando irato freme, come leon da l’alta spelonca, dona spaventi ed orror mortali a gli altri predatori potenti di queste selve, e quando si riposa e si quieta, manda tal vampo di liberale e di cortese amore, ch’infiamma  il  tropico  vicino,  scalda  l’Orsa  gelata,  e  dissolve  il  rigor  de l’artico deserto, che sotto l’eterna custodia del fiero Boote si raggira. Vale.
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
Che soggionse il dottor Nundinio? — Io dunque, disse in latino, voglio interpretarvi quello che noi dicevamo: che è da credere, il Copernico non esser stato d’opinione, che la terra si movesse, perché questa è una cosa inconveniente ed impossibile; ma che lui abbia attribuito il moto a quella, più tosto che al cielo ottavo, per la comodità de le supputazioni. — Il nolano disse, che, se Copernico per questa causa sola disse la terra moversi, e non ancora per quell’altra, lui ne intese poco e non assai. Ma è certo, che il Copernico la intese come la disse, e con tutto Suo sforzo la provò. Che vuol dir, che costoro sì vanamente buttorno quella sentenza su l’opinione di Copernico, se non la possono raccogliere da qualche sua proposizione? Sappi che questo dire nacque dal dottor Torquato; il quale di tutto il Copernico (benché posso credere chel’avesse tutto voltato) ne avea retenuto il nome de l’autore, del libro, del stampatore, del loco ove fu impresso, de l’anno, il numero de’ quinterni e de le carte; e per non essere ignorante in gramatica, avea intesa certa Epistola superliminare attaccata non so da chi asino ignorante e presuntuoso; il quale (come volesse iscusando faurir l’autore, o pur a fine che anco in questo libro gli altri asini, trovando ancora le sue  lattuche  e  frutticelli,  avessero  occasione  di  non  partirsene  a  fatto deggiuni), in questo modo le avvertisce, avanti che cominciano a leggere il libro e considerar le sue sentenze. “Non dubito, che alcuni eruditi’, (ben disse alcuni, de’ quali lui può esser uno), “essendo già divolgata la fama de le nove supposizioni di questa opera, che vuole la terra esser mobile ed il sole starsi saldo e fisso in mezzo de l’universo, non si sentano fortemente offesi, stimando che questo sia un principio per ponere in confusione l’arte liberali già tanto bene e in tanto tempo poste in ordine. Ma, se costoro vogliono meglio considerar la cosa, trovaranno, che questo autore non è degno di riprensione; perché è proprio agli astronomi raccôrre diligente e artificiosamente l’istoria di moti celesti; non possendo poi per raggione alcune trovar le vere cause di quelli, gli è lecito di fengersene e formarsene a sua posta per principii di geometria, mediante i quali tanto per il passato, quanto per avenire si possano calculare; onde non solamente non è necessario, che le supposizioni siino vere, ma né anco verisimili. Tali denno esser stimate l’ipotesi di questo uomo, eccetto se fusse qualcuno tanto ignorante de l’optica e geometria, che creda, che la distanza di quaranta gradi e più, la quale acquista Venere discostandosi dal
La Cena de le Ceneri di Giordano Bruno
Prefazione alla prima edizione ............................. 5 Per la seconda edizione ........................................ 6 La notte di Natale .............................................. 7 Poesie dal 1872 al 1880 ...................................... 9 Nelle nozze della principessa Anna Maria Torlonia col principe Giulio Borghese ............ 9 In morte di Alessandro Morri ...................... 12 Voci misteriose ............................................ 13 La povera piccina ......................................... 15 Nel bosco .................................................... 17 Melanconia .................................................. 19 La famiglia del pescatore .............................. 20 Patuit dea .................................................... 22 Elegie .......................................................... 23 Fantasmagoria .............................................. 25 La morte del ricco ........................................ 26 Primo ciclo .................................................. 27 Il vento ........................................................ 29 Epistola ....................................................... 30 Miti ............................................................ 31 Mattino ....................................................... 33 Primavera .................................................... 34 Jago ............................................................. 35 Il Rubicone .................................................. 36 Scoramento ................................................. 37 Alba dolorosa .............................................. 38 Ritorna! ....................................................... 39 Ghino di Tacco ............................................ 40 Sonetti eterocliti .......................................... 41 Echi di cavalleria .......................................... 43 Astolfo ........................................................ 45 Epitalamio lesbio ......................................... 51 Poesie famigliari e d’altro genere, 1882-1885 .... 52 Il pellegrino ................................................. 52 Addio! ......................................................... 54
Poesie varie di Giovanni Pascoli
Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli Q Giovanni Pascoli    Poesie varie - La notte di Natale Epistola A RIDIVERDE L’avrò dunque una gaia giovinetta che meco dorma sotto d’un lenzuolo, che quando trilli in ciel la lodoletta mi bisbigli ch’è stato il rosignolo? 5 Par ch’io la senta come già levata desti la casa, e un canzoncino spicchi tra l’assiduo fruscìo della granata e l’argentino acciottolìo dei bricchi. Cara! io qui gusto il sonnellin dell’oro mentre ella assesta tutte le ciabatte; scende, schiude, va, viene. — Uomo, al lavoro! — L’angelus suona e il sole ai vetri batte. Così mi levo ed ho la fantasia a’ campi. Vanno a sciami contadine al mercato cinguettando per via, e chiocciano dalle aie le galline. Il molin romba; e strisciano zirlando le rondinelle sulle bianche ghiaie. Sul greto, più lontano, a quando a quando sciabordano in cadenza lavandaie. E tu pur anche, o mia Nausicaa bella, tessi, ed anche tu fili, anche tu lavi, pel che, quando ti vidi reginella della tua casa, tu m’innamoravi. ................................
Poesie varie di Giovanni Pascoli
allora a Venezia per la prima volta, li seguivano con un’aria di trionfo; l’accostarsi di quest’ultimo a simil razza di gente mi spiacque non poco; non tanto per lui quanto perché era indizio del gran frutto che i furbi saprebbero trarre dalla pieghevole natura degli ignoranti. La lama non pensa, ma è tuttavia strumento micidiale in un pugno ben sperimentato. Finii collo scappare a casa, perché sentiva di non poter reggere più a lungo; e vi confesso che in quel momento era inetto affatto a qualunque forte deliberazione. Per quanto avessi udito bisbigliare di arresti, di condanne e di proscrizioni, non mi poteva decidere a movermi di colà. Era caduto in quello spensierato abbattimento nel quale ci mancano i nervi e la volontà per saltare dalla finestra; ma un fulmine che ci colpisse, o una trave caduta giù pel capo, parrebbe un regalo del cielo. Allora soltanto mi risovvenne di quelle carte appartenenti a mia madre le quali io doveva trovare nello scrittoio; misera eredità d’una sventurata ad un orfano più sventurato ancora. Apersi trepidando il cassetto; e slegata una vecchia busta di cartone, mi misi a rovistare alcuni fogli polverosi e giallognoli che vi si contenevano. Scorsi prima alcune lettere amorose più o meno invenezianate e cosperse di errori ortografici. Erano d’un nobiluomo forse morto da gran tempo e seppellito coi fantasmi de’ suoi amori; non appariva il nome, ma la nobiltà del suo casato era accertata da molti passi sparsi qua e là in quella lunga corrispondenza. Potrei darne qualche saggio per mostrar la maniera con cui si faceva all’amore colle zitelle alla metà del secolo passato. Pare che le quistioni importanti non si trattassero in iscritto; invece l’amante si dava gran cura di metter in mostra le proprie belle qualità, e di descrivere le impressioni avute dalle buone grazie della bella in varie circostanze. Il frasario non era troppo squisito; ma quanto mancava di squisitezza si compensava coll’ardenza; sopra tutto poi si diffondeva un incanto di buona fede, di calma, di bontà, che adesso è relegato nelle letterine che i collegiali scrivono ai parenti per le feste di Natale. Tuttavia, potete crederlo, che quella lettura non si affaceva molto in quel giorno con quell’umore. Passai oltre. Altre lettere di maestre e d’amiche di convento, più scipite delle prime. Andai innanzi ancora. Successe il completo epistolario erotico di mio padre. C’era del balzano assai; ma egli pareva innamorato quanto mai lo può essere uomo al mondo; e l’ultimo suo biglietto stabiliva il giorno e l’ora di quella fuga, che avea condotto i miei genitori a concepirmi in Levante. Come corollario a quelle lettere, trovai un libricciuolo di memorie tutte di pugno di mia madre, datate da molte città del Levante e dell’Asia Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Le Confessioni di un italiano - Parte II di Ippolito Nievo
gare fino a  Venezia la Repubblica Italiana. E questa fu la scusa della mia pazzia. Impiantato a Bologna con questi grandi propositi pel capo fui un intendente di Finanza molto facondo e munifico: voleva prepararmi la strada alle future grandezze: seppi al contrario in seguito che, per cotali gonfiamenti mi chiamavano, nel loro gergo maligno bolognese, l’intendente Soffia. Dopo qualche mese di boriosa beatitudine e di ostinato lavoro nella sana disposizione dell’imposte, cosa insolita nella Legazione, cominciai a credere che non fossi ancora in paradiso, ed a sperare che il ritorno della Pisana avrebbe supplito a quel tanto che sentiva mancarmi. Infatti non due non tre ma sei mesi erano trascorsi dalla sua partenza da Ferrara, e non solo non tornava, ma da ultimo anche dopo il mio passaggio a Bologna scarseggiavano le lettere. Fu gran ventura che avessi il capo nelle nuvole, altrimenti l’avrei dato nelle pareti. La Pisana aveva questo di singolare nel suo stile epistolare, che non rispondeva mai subito alle lettere che riceveva; ma le metteva da un canto e poi le riscontrava tre quattro otto giorni dopo, sicché, non ricordandosi ella più di quanto aveva letto, la risposta entrava in materia affatto nuova, e si giocava alle bastonate alla guisa dei ciechi. Molte e molte volte io le aveva scritto ch’era stufo di restar solo, che non sapeva che pensare di lei, che si decidesse a tornare, che mi scoprisse almeno la vera cagione di quella inconcepibile tardanza. E nulla! Era un battere al muro. Mi rispondeva di volermi bene piucchemai, che io badassi a non dimenticarmi di lei, che a Venezia si annoiava, che sua mamma stava proprio benino, e che sarebbe venuta appena le circostanze lo permetterebbero. Io riscriveva a posta corrente domandando quali fossero queste circostanze, e se le abbisognavano denari; o se non poteva venire per qualche gran motivo, e che lo dicesse pure perché in questo caso avrei domandato un passaporto e sarei ito a tenerle compagnia per tutta la durata del mio permesso. Non mancava poi mai di chiederle informazioni della preziosissima salute di Sua Eccellenza Navagero, il quale, secondo me, doveva esser andato al diavolo da un pezzo: eppur la Pisana non mi rispondeva mai neppure in qual mondo egli fosse. La trascuranza di ciò ch’ella sapeva dovermi tanto premere finì di punzecchiare l’amor proprio del magnifico Intendente di Bologna. Per completare la mia grandezza, perché il carro del mio trionfo avesse tutte quattro le ruote mi bisognava una moglie; e questa non poteva aspettarla che dalla morte del Navagero. Mi stupiva quasi come questo inutile nobiluomo
Le Confessioni di un italiano - Parte II di Ippolito Nievo
più antico: moltissimi, e fu in Pisa, mi confortavano a ridurla in istile moderno, depurandola sovra ogni cosa de’ modi troppo toscani; finalmente in Pavia nessuno si degnò di badare allo stile; notarono nondimeno con geometrica  precisione  alcuni  passi  bene  o  male  intesi  dal  traduttore.  Ma  io stampandola, sono stato accuratamente all’autografo: e solamente ho mutato verso la fine del capo XXXV un vocabolo; e un altro  n’ho espunto dall’intitolazione del capo seguente: perchè mi parve evidente che Didimo contro all’intenzione dell’autore inglese offendesse, nel primo passo il Principe della letteratura fiorentina, e nell’altro i nani innocenti della città di Milano. Notizia 5 Di questo Itinerario del parroco Lorenzo Sterne, Didimo mi disse due cose, (da lui taciute, nè so perchè, nell’epistola a’ suoi lettori) le quali pur giovano a intendere un autore oscurissimo anche a’ suoi concittadini, e a giudicare  con  equità  de’  difetti  del  traduttore.  La  prima  si  è:  “Che  con nuova specie d’ironia, non epigrammatica, nè suasoria, ma candidamente ed affettuosamente storica, Yorick da’ fatti narrati in lode de’ mortali, deriva lo scherno contro a molti difetti, segnatamente contro alla fatuità del loro  carattere”.  L’altra:  “Che  Didimo  benchè  scrivesse  per  ozio,  rendeva conto a sè stesso d’ogni vocabolo; ed aveva tanto ribrezzo a correggere le cose una volta stampate (il che, secondo lui, era manifestissima irriverenza a’ lettori) che viaggiò in Fiandra a convivere con gli Inglesi, i quali vi si trovano anche al dì d’oggi, onde farsi spianare molti sensi intricati; e lungo il viaggio si soffermava per l’appunto negli alberghi di cui  Yorick parla nel suo Itinerario, e ne chiedeva notizie a’ vecchi che lo avevano conosciuto; poi si tornò a stare a dimora nel contado tra Firenze e Pistoia, a imparare migliore idioma di quello che s’insegna nelle città e nelle scuole. Notizia 6 Ora per gli uomini dotti, i quali furono dalla lettura di que’ manoscritti e da questa versione dell’Itinerario sentimentale invogliati di sapere notizie del carattere e della vita di Didimo, e me ne richiedono istantemente, scriverò le scarse, ma veracissime cose che io so come testimonio oculare. Giova a ogni modo premettere tre avvertenze. Primamente: avendolo io veduto per pochi mesi e con freddissima famigliarità, non ho potuto notare (il che avviene a parecchi) se non le cose più consonanti o dissonanti co’
Viaggio sentimentale di Yorick lungo la Francia e l’Italia di Ugo Foscolo
oziosi e maligni. Io mi passai dunque in Pisa quel lunghissimo inverno, col solo sollievo delle di lei spessissime lettere, e perdendo al solito il mio tempo fra i molti cavalli, e quasi nulla servendomi dei pochi ma fidi miei libri. Sforzato pure dalla noia, e nell’ore che cavalcare ed aurigare non si poteva, tanto e tanto qualcosa andava pur leggicchiando, massime la mattina in letto, appena sveglio. In queste semiletture avea scorse le lettere di Plinio il Minore, e molto mi avean dilettato sì per la loro eleganza, sì per le molte notizie su le cose e costumi romani che vi si imparano; oltre poi il purissimo  animo,  e  la  bella  ed  amabile  indole  che  vi  va  sviluppando  l’autore. Finite l’epistole, impresi di leggere il Panegirico a Traiano, opera che mi era nota per fama, ma di cui non avea mai letta parola. Inoltratomi per alcune pagine, e non vi ritrovando quell’uomo stesso dell’epistole, e molto meno un amico di Tacito, qual egli si professava, io sentii nel mio intimo un certo tal moto d’indegnazione; e tosto, buttato là il libro saltai a sedere sul letto, dov’io  giaceva  nel  leggere;  ed  impugnata  con  ira  la  penna,  ad  alta  voce gridando dissi a me stesso: “Plinio mio, se tu eri davvero e l’amico, e l’emulo, e l’ammiratore di Tacito, ecco come avresti dovuto parlare a Traiano”. E senza  più  aspettare,  né  riflettere,  scrissi  d’impeto,  quasi  forsennato,  così come la penna buttava, circa quattro gran pagine del mio minutissimo scritto; finché stanco, e disebriato dallo sfogo delle versate parole, lasciai di scrivere,  e  quel  giorno  non  vi  pensai  più.  La  mattina  dopo,  ripigliato  il  mio Plinio, o per dir meglio, quel Plinio che tanto mi era scaduto di grazia nel giorno innanzi, volli continuar di leggere il di lui Panegirico. Alcune poche pagine più, facendomi gran forza, ne lessi; poi non mi fu possibile di proseguire. Allora volli un po’ rileggere quello squarcione del mio Panegirico, ch’io  avea  scritto  delirando  la  mattina  innanzi.  Lettolo,  e  piaciutomi,  e rinfiammato  più  di  prima,  d’una  burla  ne  feci,  o  credei  farne,  una  cosa serissima; e distribuito e diviso alla meglio il mio tema, senza più ripigliar fiato, scrivendone ogni mattina quanto ne potevan gli occhi, che dopo un par d’ore di entusiastico lavoro non mi fanno più luce; e pensandovi poi e ruminandone tutto l’intero giorno, come sempre mi accade allorché non so chi mi dà questa febbre del concepire e comporre; me lo trovai tutto steso nella quinta mattina, dal dì 13 al 17 dimarzo; e con pochissima varietà, toltone l’opera della lima, da quello che va dattorno stampato. Codesto lavoro mi avea riacceso l’intelletto, ed una qualche tregua avea pur anche data ai miei tanti dolori. Ed allora mi convinsi per esperienza, che a voler tollerare quelle mie angustie d’animo, ed aspettarne il fine Op. Grande biblioteca della letteratura italiana  ACTA   G. D’Anna   Thèsis   Zanichelli
Vita di Vittorio Alfieri